Noucentisme i postsimbolisme

1.1 La poesia del període precedent: Joan Maragall i l’Escola Mallorquina

El noucentisme és el resultat d'una unificació política i social (l'ascensió al poder del catalanisme burgès), que permet la col·laboració dels poders polítics amb els intel·lectuals catalanistes, a diferència de l'etapa modernista en què predominava una actitud individualista i anàrquica dels escriptors.

Però la situació política de les Balears era molt diferent a la catalana, cosa que va fer absolutament inviable una actuació cultural com la que en aquest moment va tenir lloc al Principat. A les illes no es produeix un fenomen com la Lliga Regionalista, ni hi ha cap institució autonòmica com la Mancomunitat. Tot el contrari, els primers decennis del segle XX segueixen amb una situació caracteritzada pel centralisme i el provincialisme.

Per tant, noucentisme i Escola Mallorquina són absolutament diferents, per no dir oposades, ja que són resultat de dos contextos que no tenen res en comú, la qual cosa no significa que, quant a les idees estètiques, no hi hagi unes coincidències que portin a uns resultats semblants.

El pes de la poesia de Miquel Costa i Llobera i de Joan Alcover sobre els autors de l’Escola Mallorquina era tan gran que va deixar en un segon pla la presència de Joan Maragall que, tot i ser considerat un dels grans escriptors catalans, no tenia sobre els poetes de l’illa una influència decisiva. 

A més, el propòsit de perfecció formal i de contenció emocional que practicava l’Escola Mallorquina era un impediment important perquè la poesia de Joan Maragall arrelés a les Illes. L’espontaneisme el situava al costat oposat dels pressupòsits estètics que seguia l’Escola Mallorquina, que també evitava l’expressió passional a canvi d’un cert sentimentalisme, sovint cursi i estantís. 

Això no obstant, Maragall és un dels grans representants de la literatura catalana del segle XX.

1.2 L’estètica del Noucents a Europa

Els artistes noucentistes van voler allunyar-se dels ideals estètics que havien predicat simbolistes i impressionistes.

 Els seduïen els clàssics grecs, llatins i autòctons i anhelaven crear arrels que donessin a la cultura un valor d’eternitat. 

En aquesta línia, en poesia va destacar ‘Els fruits saborosos’ de Josep Carner i ‘Les Horacianes’ de Miquel Costa i Llobera. Eugeni d’Ors va perfilar el programa del Noucentisme, en el pròleg de ‘La muntanya d’Ametistes’ de Guerau de Liost (pseudònim de Jaume Bofill i Mates). Els intel·lectuals van organitzar el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

1.3 Noucentisme i societat catalana

Arran del desastre colonial de 1898, els industrials catalans van deixar de donar suport al govern de la Restauració. Els sectors més influents de la burgesia catalana es van afiliar al nou partit de la Lliga Regionalista (1901) que, basat en una proposta de catalanisme moderat, reclamava una moralització pública de la política espanyola i una nova línia econòmica. L’èxit electoral de l’any 1901 els va donar una hegemonia en la política catalana fins als anys trenta. El diari “La Veu de Catalunya” (1899-1939) fou la seva principal plataforma pública.

La Lliga es va concebre com un partit polític modern, que volia incidir amb el seu catalanisme conservador i burgès tant en la societat catalana com en l’espanyola. Va comptar amb una figura carismàtica, Enric Prat de la Riba, que va exposar el seu programa polític a La nacionalitat catalana(1906), el mateix any que va accedir a la presidència de la Diputació de Barcelona. La seva tenacitat el va portar a l’obtenció l’any 1914 de la Mancomunitat de Catalunya, la primera institució política i administrativa del país des de 1714. A través de la Diputació i de la Mancomunitat es van crear les institucions culturals que estableixen les bases de la Catalunya moderna.

A partir de 1906 es produeix la confluència entre els dirigents de la Lliga i una bona part dels intel·lectuals i artistes del país. Aquest fenomen de col·laboració genera el Noucentisme. I els resultats foren nombrosos. 

Hi destaca la creació de l’Institut d’Estudis Catalans(1907) com a màxima autoritat acadèmica en els camps lingüístic, literari, històric, científic... Des de la Secció Filològica, Pompeu Fabra assoleix la definitiva normativització del català, que l’eleva a la categoria de llengua moderna i de cultura. L’any 1913 apareixen Les Normes ortogràfiques, seguides de la Gramàtica catalana(1918) i el Diccionari General de la Llengua Catalana(1932).

La Mancomunitat va dur a terme un ambiciós programa econòmic, cultural i lingüístic, tot i els pocs recursos financers i el recel de Madrid: reformes tecnològiques a la indústria i l’agricultura, renovació i ampliació de la xarxa de carreteres i línies ferroviàries, la Biblioteca de Catalunya, les Biblioteques Populars, els Estudis Universitaris Catalans...

Altres iniciatives d’aquest període són l’edició de nombroses revistes, l’aparició de noves editorials, la creació de col·leccions emblemàtiques com Els nostres clàssics(l’edició de tots els clàssics catalans medievals) i la Fundació Bernat Metge(els clàssics llatins i grecs amb el text original i la traducció directa en català a càrrec dels millors especialistes). Moltes d’aquestes iniciatives van comptar amb el mecenatge de Francesc Cambó, financer i personatge destacat de la Lliga.

Al mateix temps, però, els conflictes entre la patronal i els obrers eren constants. L’any 1909 es produeix la Setmana Tràgica, seguida d’una forta repressió. 

La violència no va parar d’anar en augment, amb un alt nombre d’assassinats. Són els anys del “pistolerisme”. Aquest problema, entre d’altres, va portar al cop d’estat militar de Primo de Rivera el desembre de 1923, que va tenir el suport d’una part de la Lliga. 

Els interessos catalans en van sortir clarament perjudicats: la Mancomunitat va ser dissolta (1925), es va prohibir l’ús del català i les entitats i els signes de catalanitat van ser perseguits.

1.4 Noucentisme: definició, període i programa

“Noucentisme” és una paraula inventada per Eugeni d’Ors, que la va popularitzar per mitjà de les gloses que publicava a “La Veu de Catalunya”. És un terme ambivalent: es refereix tant a la centúria (1900) com també a l’adjectiu nouen contraposició a vell.

Entenem per Noucentisme el fenomen ideològic que, entre el 1906 i el 1923 aproximadament, recull les aspiracions polítiques dels capdavanters de la burgesia catalana, crea una ideologia dels seus interessos i formula uns models i uns projectes de pautes de comportament social per fer possible la seva acció reformista.

Es considera el 1906 la data d’inici del Noucentisme per diverses raons: el triomf electoral de la Lliga, Eugeni d’Ors inicia la publicació diària de les seves glosses a La Veu, Prat de la Riba formula el seu ideari polític amb La nacionalitat catalanai Josep Carner publica l’obra poètica emblemàtica del nou moviment, Els fruits saborosos. 

El moviment es considera finalitzat el 1923 amb el cop d’estat militar i la posterior dissolució de la Mancomunitat. Molts dels seus ideals, però, van continuar vigents entre les noves generacions, fins i tot en l’actualitat.

1.5 Ideologia i ideari del Noucentisme. Eugeni d’Ors

A partir de 1906 Eugeni d’Orspassa a ser l’ideòleg del nou moviment. Els nous pressupòsits ideològics concorden amb aspectes essencials del pensament burgès: la raó i l’intel·lecte han d’estar per sobre del sentiment i de l’instint, el principi de la realitat ha de prevaler sobre el principi de plaer, cal defugir les postures extremes, defensar la contenció i valorar més la laboriositat que el geni.

Aquests pressupòsits es concreten en un programa teòric que té com a punts principals l’exaltació del present (consciència de viure una nova era) i la revisió del passat.

El programa noucentista gira entorn d’unes paraules clau proposades per Eugeni d’Ors i repetides contínuament per tal d’imposar-les i així imposar el que significaven:

1. Intervenció: voluntat de dur a terme una acció reformadora en profunditat, ja sigui en l’àmbit polític (Imperialisme) o en l’artístic (Arbitrarisme).

2. Imperialisme: actuació política que aspira a crear les infraestructures d’un estat burgès modern.

3. Arbitrarisme: dirigisme i manipulació de la realitat des d’uns determinats pressupòsits ètics i estètics. En l’àmbit cultural i artístic això implica el domini del creador sobre la matèria: l’ordre i la norma és en l’home i s’ha d’imposar sobre la realitat.

4. Classicisme: ordre, control, mesura, equilibri, autoritat, seny, intel·ligència..., en definitiva retorn a uns valors “clàssics”.

5. Mediterranisme: retorn als orígens: la claror del paisatge mediterrani oposat a les boires nòrdiques. L’ideal social és la ciutat, concretada en el que van anomenar la Catalunya-ciutat.

6. Civilitat: és el resultat de l’acció conjunta d’imperialisme i arbitrarisme amb la finalitat de neutralitzar la conflictivitat social en nom d’uns valors del model de vida europeus.

7. Obra Ben Feta: recerca de la perfecció en tot tipus d’obra.

1.6 La literatura noucentista

El Noucentisme va ser un moviment ideològic, no pas literari. Per això va crear una ideologia sobre com havia de ser la literatura, que havia de tenir una funció social. 

La literatura només podia reflectir la realitat tal com es volia que fos, no tal com és. A l’exemplaritat temàtica s’hi havia d’afegir una rigorosa perfecció formal. Per això es reacciona contra el ruralisme modernista i es propicia una ambient urbà, on els personatges actuen d’una manera educada i la natura hi és urbanitzada, domesticada. I tot exposat amb una llengua molt acurada.

La literatura noucentista és el camp on es va poder aplicar millor l’arbitrarisme (voluntat transformadora de la realitat controlada pel seu autor) amb aquestes característiques: irrealització (obra d’art autònoma i suficient), idealització (presentació estilitzada de la realitat, no la seva simple reproducció) i essencialització (funció social –didàctica- de la literatura). Un llenguatge artificiós i la ironia són dos dels recursos més emprats.

Aquests ideals de perfecció no es poden aplicar a tots els gèneres. El resultat és una jerarquia molt clara: en primer lloc la poesia, després la prosa no narrativa (article periodístic, assaig, oratòria) i el conte, i per últim el teatre. 

Es desentenen totalment de la novel·la. Van donar molta rellevància, en canvi, a la traducció i van treballar amb l’objectiu de poder oferir en traducció catalana les grans obres de la literatura universal.

Enfront de l’ideal d’artista bohemi vist com un geni a l’època modernista, ara el nou ideal és l’intel·lectual hàbil i brillant, elegant, irònic i amb bon gust. 

1.7 La poesia noucentista

La poesia va ser el gènere literari predilecte dels noucentistes. Partien d’una clara consciència generacional, com molt bé explica Josep Carner a l’article “De l’acció dels poetes a Catalunya” (1908). 

Carner distingeix tres períodes en la literatura catalana recent: un primer període “elegíac, arqueològic i convencional” (els poetes de la Renaixença), un segon període “amenaçant i rural” (una clara referència a certs poetes modernistes) i un tercer període –el seu, el dels noucentistes- que qualifica de “normal, civil i ideal”.

Un altre text teòric decisiu és el pròleg de Xènius (pseudònim d’Eugeni d’Ors) al recull de poemes “La muntanya d’ametistes” del poeta noucentista Guerau de Liost. D’Ors explica com cal aplicar l’estètica arbitrària a la pràctica poètica i en destaca el següent: òptica ciutadana, treball formal rigorós i rebuig de la “paraula viva” maragalliana. 

El tret més característic de la poesia noucentista és el seu “classicisme”: harmonia, seny, noblesa, bellesa, claredat, serenitat, models formals rígids, tècnica acurada, idealització de la realitat, descripció impassible i un cert component religiós cristià.

Al llarg de la història de la poesia, un tema recurrent és la visió de la dona i de l’amor. La feminitat apareix clarament idealitzada. 

Es propugna un amor platònic, matrimonial, en el marc d’una quotidianitat perfecta. Un altre gran tema poètic és la visió de la natura, vista ara des d’uns ulls ciutadans. Presenten una natura urbana, civilitzada, presidida per la idea d’ordre. La mirada cap als seus contemporanis és crítica, amb la voluntat de mostrar els propis defectes. Aquesta voluntat didàctica és indestriable del to utilitzat, marcadament irònic.

L’actitud davant de la pròpia tradició és de respecte: la religió, la qüestió nacional i fins i tot la poesia popular. Els noucentistes s’apropiaran de molts models poètics populars, que sotmetran a un procés d’idealització i intel·lectualització.

En conclusió, la poesia noucentista és altament estilitzada i fruit de l’artifici, i no només formal: vers, estrofa, rima, ritme, musicalitat, suggestió... tot és altament elaborat. 

Entre els anys 1906 i 1915 la poesia noucentista és plenament militant, amb una aplicació rigorosa de les consignes orsianes. 

A partir de 1915 es nota una evolució en molts poetes: la poesia adopta un to més personal, íntim i humil, amb una religiositat marcadament “franciscana”. 

Alguns d’ells, Josep Carner i uns quants joves no tan dogmàtics (Carles Riba, Marià Manent, Tomàs Garcés...) encetaran a partir dels anys 20 el camí cap a una poètica més personal amb una clar acostament als postulats simbolistes.

1.8 Els poetes noucentistes

El més gran poeta noucentista és Josep Carner. Destaquen també Guerau de Liost i Josep M. López-Picó. Guerau de Liost és el pseudònim que el propi Carner va donar al seu gran amic Jaume Bofill i Mates (1878-1933). 

L’any 1908 aquest polític i poeta va publicar un altre dels llibres emblemàtics del Noucentisme, La muntanya d’ametistes, amb poemes dedicats al Montseny, però amb una natura ordenada i ciutadana, plenament noucentista. ASomnis(1913) construeix una biografia del cavaller Guerau de Liost, plena d’ironia i d’humor intel·ligent. A Sàtiresva descriure irònicament la societat de l’època.

El poeta, prosista, editor i traductor Josep M. López-Picó edità molts reculls de poemes. La seva poesia, preciosista i arbitrària, es limità a un joc cortès més aviat superficial. Tractà i moralitzà sobre la quotidianitat, però també reflexionà metafísicament sobre temes com el de l’amor, la mort i la religió. Cal destacar els reculls Amor, senyor(1912) i Invocació secular(1926).

1.9 La poesia postsimbolista. Dels precursors a la poesia pura

El Simbolisme va ser un moviment artístic de finals del segle XIX, d'origen francès i belga, que es va dur a terme en la poesia i en les arts. Era en part una reacció contra el Naturalisme i el Realisme. L’autor precursor d’aquest moviment va ser Charles Baudelaire amb l’obra “Les flors del mal”. 

El Simbolisme es va caracteritzar pel fet de voler expressar idees i sentiments, recreant-les en la ment del lector a través de la utilització de símbols. Es substitueix la realitat per la idea. 

Els poetes simbolistes desitjaven alliberar-se de les tècniques de versificació per tal d'assolir un major grau de fluïdesa, utilitzant el vers lliure.

1.10 La poesia postsimbolista a Catalunya

El Postsimbolisme és un corrent poètic que es va crear a Catalunya entre els anys 20 i 30. Va heretar la tradició simbolista portada fins als extrems de la complexitat de la poesia pura que es veu influïda pels esdeveniments polítics del país.

Aplicat al context de Catalunya, el Postsimbolisme està marcat per l’abandonament progressiu de les fórmules noucentistes que havien inaugurat el segle i per l’adopció dels patrons estètics europeus. 

Globalment, els poetes manifestaven una clara consciència postsimbolista i, a més, se sentien coneixedors dels motius que condicionaven la nova poesia; es tractava d’una activitat purament espiritual i que obria la porta a la metafísica. 

En aquest sentit, els poetes catalans acolliren com a models els de Novalis i Hölderlin, sobretot a través de les traduccions de Riba i de Joan Crexells. De manera semblant, prengueren els plantejaments dels simbolistes francesos com Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé i dels seus deixebles Valéry, Rilke i Yeats. 

Riba fou, sens dubte, l’autor més complet de l’àmbit cultural català, de fet el seu mestratge és a hores d’ara inqüestionable. La seva obra inclou manifestacions de gairebé tots els gèneres literaris. Així es reparteix entre poemes, relats, articles de crítica literària i traduccions, a més d’una interessant correspondència privada. 

Altres autors importants d’aquest moment varen ser Marià Manent, Tomàs Garcés, Clementina Arderiu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Agustí Bartra, Joan Teixidor, Salvador Espriu o Joan Vinyoli. Aquests poetes signifiquen la fi de les propostes noucentistes i la consecució d’un lloc entre les literatures internacionals.