Joan Oliver: Ball robat

El teatre català de postguerra. Joan Oliver: Ball robat

  

El teatre català al segle XX

 Del Modernisme a la guerra civil. Els teatre als anys 30

Als anys 30 del segle XX van conviure el teatre modernista, noucentista i el començament de les primeres avantguardes: expressionista, etc. 

Van ser anys de consum massiu de teatre i d'intents renovadors profunds en l'escena. L'adveniment de la República i la constitució de la Generalitat de Catalunya oferien un marc polític propici per a la diversificació de les formes teatrals. El govern es va plantejar la necessitat de crear diversos teatres oficials i de renovar les entitats ja existents.

El teatre de postguerra

Els corrents principals

La situació del teatre català després de la victòria franquista a la guerra civil va ser molt negativa, tant pel que fa a la producció com pel que fa a la representació. Així, a partir del febrer de 1939 la representació d'obres de teatre en català va ser taxativament prohibida, molts dramaturgs es van haver d'exiliar (Pous i Pagès, Joan Oliver...), el teatre popular en català representat al Paral·lel de Barcelona va ser totalment desarticulat i hi va haver una desconnexió respecte al teatre estranger contemporani.

Les corrents principals van ser: el teatre existencialista, el teatre mític, el teatre psicològic nord-americà, el teatre de l'absurd, el teatre èpic i el teatre-document.

Una cultura sense llibertat

A la dècada dels cinquanta del segle xx, la consolidació de la dictadura franquista, va anar acompanyada de l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana.

La cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi públics perduts amb la desfeta del 1939. En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana.

El règim franquista autoritzà la representació d'obres en català, a la primavera de 1946,sempre que passessin els tràmits reglamentaris de la censura.

La via de sortida començà a entreveure's amb la creació, l'any 1954, de l'entitat de teatre: l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB).

La censura

L'autarquia de la cultura oficial franquista i l'intent de genocidi de la cultura catalana, en suma, limitaven moltíssim la incorporació de les noves tendències dramaturgues europees o nord-americanes, feien impossible la viabilitat pública d'un teatre català que estigués en sintonia.

La censura dels espectacles teatrals arribava a classificar-los segons un sedàs que titllava de "greument perillós". Les instruccions i normes per a la censura moral dels espectacles teatrals eren que no podien presentar res "sexual".

Respecte a les traduccions, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català. No es podia fer una traducció si l'obra original no havia estat estrenada 2 anys abans.

 L’alternativa ADB

L’escapatòria a l’oblit del teatre va ser la creació l’any 1954 de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) presidida per Ferran Soldevila.  Aquesta companyia intentava millorar l’escena catalana a través d’una companyia no professional. L’ADB prenia com a model Le Grenier de Tolosa i el Piccolo Teatro de Gènova. El camí a seguir era el teatre d’art on es reproduïen textos antics i moderns, obres originals i traduccions, clàssics catalans modernistes i de la preguerra. 

Era una entitat privada que rebia suport i finançament per part de la burgesia i els 

intel·lectuals més catalanistes. Joan Oliver fou un activista de l’ADB, fins i tot a l’entitat se la va anomenar “Ca n’Oliver”. A l’ADB, Oliver va donar forma a la seva part dramaturga i de traductor, finalment va aportar a l’associació els seus textos originals, traduccions i adaptacions. 

El recull d’obres que tenia l’ADB eren com els dels teatres nacionals, aquesta entitat promovia els dramaturgs catalans, les traduccions i participa en la formació de directors i actors.  L’entitat va ser clausurada per part de les tropes franquistes juntament amb altres institucions catalanes que intentaven, també, recuperar la cultura del país. 

L’ADB va rebre valoracions molt positives, Joan Oliver deia que l’entitat havia fet tots els esforços per aconseguir divulgar la cultura catalana i en concret el teatre juntament amb les traduccions.

La visió de “Jonás”

Oliver escrivia en els mitjans de comunicació a través del pseudònim de Jonás. Aquest personatge transmetia la visió irònica que Joan Oliver tenia sobre el teatre català, la seva degradació literària i comercial. 

Defensava les traduccions perquè  a través d’elles l’autor podia reflectir les corrents estrangeres. Criticava la poca utilitat social que tenia el teatre de l’època i la passivitat de la burgesia davant la degradació del teatre, demanava que proporcionessin unes instal·lacions adequades.  

Felicitava i admirava a la minoria de la societat que defensava la llengua, la literatura i la cultura catalana. Entenia que el teatre català era un paper en blanc amb la qual cosa, era més fàcil crear tendència.  

Les estrenes del Teatre Romea i la nova programació de l'ADB revifaven les esperances d'Oller. El seu desig de concebre el teatre com espectacle lúdic es feia realitat i assentava les seves bases en la densitat literària del teatre català.

Joan Oliver

Biografia

Joan Oliver (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986). Conegut pel nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica. Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista. És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX. 

La seva poesia ha estat vista com la més original de totes. El seu primer recull poètic, Les decapitacions (1934), avança el que serà després la seva poesia: àgil, anecdòtica i atreta pel realisme, reflex de la traumàtica experiència de la guerra civil espanyola i l'exili, amb una visió del món desolada i escèptica. 

Provinent d'una família de la burgesia industrial, cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, manté com a escriptor un estil marcat per la ironia contra les convencions. 

Com a traductor, rep a la dècada dels cinquanta, el Premi del President de la República Francesa per la versió d'El misantrop, de Molière. L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A la dècada dels vuitanta rep els premis Ciutat de Barcelona, Josep Maria de Sagarra de Traducció i el de la Generalitat de Catalunya de poesia. Però fidel al seu inconformisme i a la seva actitud crítica, rebutja la Creu de Sant Jordi.

També va ser membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. 

L’obra literària

Poesia

Les decapitacions. Sabadell: Contraban, 1934

Oda a Barcelona. Barcelona: Comissariat de Propaganda, 1936.

Bestiari. Barcelona: Departament de Cultura, 1937

Saló de tardor. Santiago de Xile: El Pi de les Tres Branques, 1947

Poesia de Pere Quart. Barcelona: Aymà, 1949.

Terra de naufragis. Barcelona: Proa, 1956.

Vacances pagades. València: Diputación de Valencia, 1961

Dotze aiguaforts i un autoretrat de Josep Granyer. Barcelona: Monografies de la Rosa Vera, 1962.

Obra de Pere Quart. Barcelona: Fontanella, 1963.

Circumstàncies. Barcelona: Proa, 1968.

Quatre mil mots. Barcelona: Proa, 1977.

Poesia empírica. Barcelona: Proa, 1981.

Poemes escollits. Barcelona: Edicions 62

Refugi de versos. Barcelona: Proa, 1987.

Antologia. Barcelona: Proa, 1982

Els millors poemes. Barcelona: Columna, 1998

Pingüí. Barelona: Cruïlla, 2004.

 Prosa

L'any que ve. Sabadell: Fundació La Mirada, 1925.

Una tragèdia a Lil·liput. Sabadell: Fundació La Mirada, 1928.

Contraban. Barcelona: La Rosa dels Vents, 1937.

Biografia de Lot i altres proses. Barcelona: Fontanella, 1963

Dos textos. Barcelona: Cafè Central, 1999.

Tres contes. Sabadell: Fundació La Mirada, 2002.

Obra dramàtica. Evolució i obres

Una mena d'orgull. Estrenada al Teatre Colom de Sabadell, 21-III-1931

Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet, Mirador (Barcelona), 1929.

Cataclisme. Barcelona: El Nostre Teatre, 1935

Allò que tal vegada s'esdevingué. Barcelona: La Rosa dels Vents, 1936

La fam. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1938

Quasi un paradís. Estrenada a la Sala Rovira de Tossa de Mar, 18-VIII-1951.

La barca d'Amílcar. Estrenada al Teatre Windsor de Barcelona, 16-VI-1958.

Tercet en Re, El Pont, núm. 13, 1959.

Tres comèdies. Barcelona: Selecta, 1960.

Noè al port d'Hamburg. Estrenada a La Cova del Drac de Barcelona, 18-X-1966.

Quatre comèdies en un acte. Barcelona: Aymà, 1970.

Vivalda i l'Àfrica tenebrosa i Cambrera nova. Estrenada als Amics de les Arts de Terrassa, 20-VI-1970.

El roig i el blau. Estrenada al Teatre Grec de Barcelona, 19-VII-1985.

Trenta d'abril. Estrenada al Teatre Lliure de Barcelona, 28-I-1987.

Ball robat de Joan Oliver (i altres). Barcelona: Edicions 62

Ball robat [introducció d'Helena Mesalles]. Barcelona: Proa, 1995

Ball robat seguit d'Escena d'alcova Barcelona: La Magrana, 1996.

Això guixa. Estrenada al Mercat de les Flors, dins el Festival Grec, juliol 1999.

Ària del Diumenge. Estrenada a la Sala Petita Teatre Nacional de Catalunya, desembre 1999.

Ball robat

Producció i estrena

L'obra es va estrenar el 2 de juny de 1958 al Teatre Candilejas i formava part del repertori de l'ADB recollit al I Cicle del Teatre Català Modern. L'autor de l'obra també va ser-ne el director i la seva valoració va ser molt positiva.

La premsa no es va interessar gaire per l'estrena de cap obra teatral però l'obra va rebre comentaris favorables, que elogiaven l'estructura i la ironia. La rebuda del públic va ser satisfactòria en una obra on predomina la paraula, la variació que va introduir Oliver va ser; donar més importància a la moralina que al triangle amorós.

Una “comèdia dramàtica”

Ball robat és una comèdia dramàtica de Joan Oliver que mostra el fracàs del matrimoni de tres parelles d'amics, totes tres de classe benestant. L'obra, estrenada l'any 1958, tenia un precedent en el relat Escena d'alcova, del mateix Oliver.

Tota l'acció se situa pocs dies abans de la celebració del desè aniversari d'aquests tres matrimonis d'amics, que es van casar plegats el mateix dia. A poc a poc el lector descobreix que les tres parelles (Mercè/Cugat, Eulàlia/Oleguer i Núria/Oriol) són, des del punt de vista conjugal, absolutament infelices. I a cadascun dels tres actes trobem el dubte de si no haguessin estat millor triant el membre d'una altra de les parelles.

 Els triangles

En la comèdia burgesa, la institució del matrimoni no és feta únicament de dos, sinó al més sovint de tres, ja que inevitablement contempla la figura de l'amant. 

La incorporació d'aquest tercer element, que fa efectiu el triangle sentimental, és un dels motors de l'acció de Ball robat com a pièce bien faite. Les tres parelles protagonistes vénen a constituir tres triangles potencials:

Mercè ---> Oleguer

Oleguer ---> Mercè

Cugat - - - > Eulàlia

Oriol ---> Eulàlia

Núria ---> Cugat

En el teixit d'admiracions no del tot correspostes, hi ha uns personatges que expliciten de manera activa, a través de la paraula, la seva predisposició enamoradissa: Mercè envers Oleguer, Núria envers Cugat i Oriol envers Eulàlia (observem també un conat de triangle de baixa intensitat en l'actitud de Cugat envers Eulàlia). 

Només hi ha dos personatges que, per contra, accepten de manera passiva, com un divertiment sense implicacions emocionals, l'envit de la seducció: Eulàlia es complau amb els elogis de Cugat i d'Oriol, mentre que el seu marit, Oleguer, accepta les fantasies de la Mercè.

 Els personatges

Els membres de les tres parelles de matrimonis pertanyen a una classe social uniforme des del punt de vista econòmic, cultural i lingüístic.

Els tres homes protagonistes assumeixen cadascun un reputat estatut social: l'intel·lectual (Cugat), l'advocat (Oleguer) i l'industrial (Oriol). 

Les dones, en canvi, redueixen la seva activitat a l'organització de la casa la cura dels fills. La tècnica del contrapunt permet de conèixer diverses aproximacions als replecs i contrastos dels personatges. Oliver mostra el ridícul i el grotesc de les accions d'uns personatges que es deixen endur per la inconsciència.

L’estructura

Al primer acte, que té l'origen en el conte "escena d'alcova" es planteja el triangle Cugat-Mercè-Oleguer i, alhora, s'anuncia el triangle Cugat-Núria-Oriol.

Al segon acte, es dirimeix el triangle Cugat-Mercè-Oleguer.

En la primera part de l'acte tercer, es produeix la topada Oriol-Núria, que anuncia la virulència de l'encontre final, i es proposa el potencial tercer trangle en joc, Oriol-Eulàlia-Oleguer.

A la darrera part de l'acte tercer, s'estableix un diàleg entre Núria, Mercè i Eulàlia, en què totes tres dones garlen precisament sobre els seus marits i acaben d'enllestir els preparatius per al sopar d'aniversari.

L'epíleg desfà els tres triangles amb el retorn al punt de partida.

 L’espai

La disposició triangular queda palesa en la distribució espacial en tres àmbits d'intimitat del matrimoni de filiació burgesa: 1. El dormitori de la parella Cugat-Mercè (acte 1; 2. La saleta d'estar del matrimoni Oleguer-Eulàlia (acte 2), i 3. La sala amb terrassa del duo Oriol-Núria (acte 3). Els tres espais corresponen a l'àmbit de la casa.

La disposició de l'espai en el sopar de celebració de les bodes de níquel no és, després de tot el que ha passat, gens innocent.

 El temps

L'obra es divideix linealment en tres períodes temporals successius: 1. La nit i, després d'una el·lipsi que es marca amb un enfosquiment de l'escena, les primeres hores del matí d'un dia del final de la primavera, el dimecres 19 de juny (acte 1); 2. Vint minuts després (acte 2), i 3. Una mica més tard (acte 3).

Els personatges fan referència tot sovint a un temps psicològic, els deu anys passats en convivència, una dècada que pesa com una llosa sobre els fracassos dels matrimonis respectius. Les parelles al·ludeixen a aquesta etapa de vida conjunta com una fatalitat, durant la qual han acumulat desencisos.

  El desenllaç

El desenllaç apareix en forma d'epíleg. L'acció final passa a un restaurant de luxe, però en un menjador privat. Tots estan una mica tocats per l'alcohol. Les parelles estan aparellades de la següent manera: Mercè-Oleguer, Eulàlia-Oriol, Núria-Cugat.

En Cugat acaba el seu discurs. Entre rialles a causa de la beguda, es fan bromes amb el tema de què les parelles estiguin canviades. La Núria comença a dir coses grosses i les altres dues noies se l'emporten al bany. Els homes s'han quedat sols i l'Oriol aprofita i fa la pregunta de si estan contents amb els seus respectius matrimonis. El mateix Oriol és el primer a contestar i diu que si pogués es separaria de la Núria i tot això ho sent ella perquè estava tornant del lavabo.

Aquest és el punt on tothom comença a reconèixer veritats, tots reconeixen que s'estimen a una altra persona.

Després d'una reflexió conjunta arriben al punt de dir que si ja s'han cansat amb deu anys de matrimoni, també es cansarien si ara es canviessin les parelles. Cada parella (dels matrimonis reals) se'n va pel seu compte i s'acaba l'acció.

La llengua

La llengua que Joan Oliver utilitza a Ball robat es caracteritza per: un llenguatge clar, entenedor i espontani (popular) però combinat amb el registre culte i ric.

• Diàlegs vius i ràpids.

• Frases curtes.

• Moltes exclamacions, preguntes i preguntes retòriques.

• Ús de frases fetes, refranys populars i insults.

L'autor planteja aquesta obra com una crítica o burla a la família burgesa, amb temes com: adulteri, triangle amorós, ambició, enveja, assassinats, predilecció...

Valoració

Ball Robat és una obra que mostra a personatges molt humans a través de l'exemplificació del fracàs del matrimoni de tres parelles d'amics de classe acomodada. Caracteritza de forma excel·lent els sentiments com l'amor, l'odi, la resignació, la ràbia, la hipocresia o la indiferència dels sis personatges. És molt interessant perquè ens demostra que la vida no sempre és el que sembla.