Solitud, de Victor Català

Context literari i ideològic

Víctor Català (Caterina Albert i Paradís), autora catalana amb pseudónim d'home i autora de Solitud (1905) i de gran nombre de novel·les com ara: El setè, sant matrimoni (1897), El cant dels mesos (1901), Quatre monòlegs(1902), Drames rurals (1902), Marines (1903), Ombrívoles (1904),Llibre blanc (1905), Caires vius(1907), 3.000 metres (1918),Un film (1919), La Mare Balena (1920), Contrallums (1930),Vida molta (1949), Jubileu (1951), Teatre inèdit (1967), Obres completes (1951).

Moltes d'aquestes van rebre gran influència del modernisme, (moviment literari que va desde finals del segle XIX fins a començaments del XX). És el cas de Drames rurals iSolitud, aquesta última, juntament amb Els sots feréstecsde Raimon Castellas són les dues novel·les modernistes més importants catalanes. Solitudacompleix tots els requisits d'aquest moviment literari:

-Actitud general de pessimisme.

-Crítica de la societat i del gènere humà.

-Simbolisme.

És una novel·la de tipus realista. En aquesta obra apareix un element temàtic que caracteritza les novel·les modernistes: l'enfrontament entre l'artista i la societat, plantejat en la obra per mitjà del conflicte entre un individu defensor d'un ideal i una societat que no l'entén i el rebutja (la Mila es rebutjada pel poble de Murons).

- Temàtica rural. Visió del camp diferent a la idíl·lica i harmònica que donava el romanticisme, accentua els element més negres i tràgics de la vida rural (la natura es presenta com una força còsmica agressiva, opressora i destructora de la protagonista i la seva llibertat, es converteix en un personatge negatiu contra el que ha de lluitar).

- Visió fatalista, tràgica i èpica del camp. Però els elements naturalistes esdevenen elements simbòlics (el cas del Cimalt). El paisatge es descrit per ell mateix en forma de “poema prosa”.

- Literatura nacional. Arrels i identitat catalana, llegendari català (les rondaies que sovint explicava el pastor).

- Llengua i estil. Estil culte i sintètic, suggerent i simbòlic (en aquest cas es donen les repeticions, imatges, mots populars, adjectivació acurada i rebuscada).

- Tensions representades per: personatge/ambient, home/món, individu/massa i d'altres.

- Triple procés de consciència (evolució de la Mila) de consciència (simple percepció d'una realitat), de voluntat (de transformar aquesta realitat) i d'acció (lluita per assolir els objectius previstos).

- Reacciona violentament contra la visió pintoresca i folklòrica del camp català i es fa una visió totalment contraria amb uns problemes d'abast humà universal.

- Les relacions conflictives d'un individu inquiet i revoltat (la Mila) i una massa social d'existència passiva (el poble, la muntanya i l'Ànima) intenten asfixiar les pretensions renovadores del personatge.

- Llenguatge que pretén reflectir la parla específica dels pagesos. Exclamacions malsonants o no, diminutius, augmentatius i l'ús de dialectismes i vulgarismes.

Solitud és una obra clarament modernista, ja que acompleix totes les característiques d'aquest corrent literari i la seva data d'escritura (1905) estava en plena època modernista.Usualment, la narrativa modernista és identificada amb un dels seus corrents, que probablement és el més important: la novel·la de temàtica rural representada per obres com: Els sots feréstecs, de Raimon CasellasLa punyalada (1904) de Marià Vayreda; Drames rural (1902)i Solitud(1905) de Víctor Català; Marines i boscatges (1903) de Joaquim Ruyra; Per la vida (1903), Quan es fa nosa (1904) iLa vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. Així, Alan Yates ha pogut observar: “A l’obra de Raimon Casellas i Víctor Català –i secundàriament a la de Ruyra i Bertrana- les estructures de la narració ruralista són transformades i renovades sota l’acció de les preocupacions ètiques i estètiques del Modernisme més avançat. La forma literària és sotmès a una purga vigorosa, mentre el fons escènic i ideològic del ruralisme esdevé una expressió dramàtica d’uns inquietuds palpitants, individuals i col·lectives.”

Els escriptors modernistes adoptaran, de fet, les tècniques de descripció i anàlisi típiques del Naturalisme. Així podrem veure la narrativa modernista de temàtica rural el predomini de la narració sobre el diàleg, hi trobarem, també, elements d’anàlisi naturalista com, per exemple, la llei de l’herència com a condicionament de les actituds dels personatges.

Gènesi de l’obra

Solitud va ser escrita per encàrrec de Lluís Via, director de la revista Joventut, i va aparèixer publicada com a fulletó de Joventutentre el 19 de maig de 1904 i el 20 d'abril de 1905.

Victor Català adoptà les tècniques de descripció i anàlisi típiques del Naturalisme. Així podem observar la narrativa modernista de temàtica rural el predomini de la narració sobre el diàleg, hi trobarem, també, elements d’anàlisi naturalista com, per exemple, la llei de l’herència com a condicionament de les actituds dels personatges.

Gènere: drama rural

Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme de l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d'una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l'art de la paraula.

Punt de vista narratiu

La veu narrativa sap jugar amb molta saviesa un doble joc en mostrar la visió de la Mila emmarcada dins una perspectiva objectiva més àmplia. així el lector té accés a la realitat en la mesura que hi té accés la Mila; i pot seguir, fins i tot, el moviment dels ulls d'ella o les mal enteses paraules que arriben a les seves orelles. També coneix, per tant, el "com" va coneixent i interpretant la realitat el personatge, convertida la seva ment en una mena de pel·lícula en la qual van quedant impresos nombrosos elements que, l'un darrere l'altre, aniran deixant "senyal". 

S'estableix, doncs, una mena de triangle entre el narrador, la protagonista i el lector." S'allunya del model simbolista, que pretenia suprimir les distàncies entre tots tres, i respon al model realista-naturalista que intentava focalitzar-se en els personatges i parlar a través seu.

El narrador és omniscient, gairebé sempre focalitzat en la Mila i, la majoria de vegades, clarament subjectiu.

Però no podem obviar l'altre narrador de la novel·la, el Pastor que és el narrador intern testimoni i que fa aquest paper quan explica les seves rondalles.

El narrador és extern i s’expressa en tercera persona, malgrat que bona part de la narració reprodueix de manera prioritària el punt de vista del personatge principal.

Argument

L'obra se centra en el trasbals interior d'una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d'una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l'amor, el sentiment maternal i l'emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.

Estructura

L'estructura és fragmentària, pròpia del modernisme, cada capítol és concebut com el cant d'un poema, amb una independència estètica perfecta. L'evolució psicologica del personatge, que troba la seva idivindualitat gràcies a la soledat que li provoca la muntanya i que s'enfronta a les forces ocultes de la natura.

Cada capítol és una entitat autònoma; per tant aquesta novel·la és acumulativa, no evolutiva i fragmentària, ja que va ser escrita per capítols que representaven una unitat, cadascuna d'aquestes amb una temàtica diferent i una reflexió al final. Totes elles unides per l'evolució psicològica de la Mila, i no per la temàtica, ja que aquesta canvia a cada capítol. Es proposa una sèrie de problemes que la Mila ha d'anar superant.

També cal ressenyar que es pren dues concepcions de la natura, la del pastor, costumista, amable i convencional, contra la modernista de l'Ànima, misteriosa i agònica. Forces contradictories que s'enfronten. Aquests són factors importants en l'evolució de la Mila.

És una novel·la d'una estructura rodona, al final ella torna al mateix punt d'on ha partit, encara que hagi canviat i tot gira al seu voltant, els personatges, els fets... Es pot dividir en dues parts o etapes clares que marquen l'estat anímic del personatge:

Part de pujada (fins al capítol X)

On la Mila és més ignorant i no es coneix interiorment.

Època de la primavera i el bon temps (psicològicament contenta).

Coneix els personatges i aquests la respecten.

Part de la davallada (desde el capítol XI)

La Mila reflexiona en la seva soledat.

Crisi espiritual de la protagonista.

Època de la tardor i el fred (psicològicament deprimida).

Comencen els problemes i s'enfronta a la natura i als personatges.

Temes

La dona (matrimoni, treball, moral)

Tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. El seu matrimoni amb en Matias, tot els seus pensaments sobre el tema. Aquest trasbals interior de la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d'una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l'amor, el sentiment maternal i l'emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.

Amor, erotisme i maternitat

Tracta l'amor de la Mila cap al pagés i l’Arnau, amb qui desferma la seva sexualitat. Per fi desitja i és desitjada. L'explicació potser és que ella reconeix en el pastor un ésser superior, ella vol "ser pastor" i en l'Arnau veu un ésser igual a ella mateixa, potser per extensió, fa referència a una opció sexual entre iguals o si més no, diferent de la que estableix l'ordre social entre home i dona.

La maternitat era el que la Mila demanava. La Mila, al ja ser casada, es pot començar a plantejar el tema de tenir fills perque en aquella època se suposava que la conseqüència del matrimoni era la reproducció, i el fet de que vegi aquell nen li fa pensar en el tema. Ella vol tenir fills però li fa por tenir-ne, por a no saber atendre a les circumstàncies. El tema de la novel·la és la tràgica impotència de la protagonista per a establir un lligam profund d'amor amb els éssers que la volten.

La informació sobre la seva vida anterior (orfenesa i raons per casar-se, entre les quals no s’hi troba l’amor, sinó la por de quedar sola un cop hagués mort l’últim familiar que li quedava) ens és facilitada al capítol XII (Vida enrere)

L’autoconeixement (consciència-voluntat-acció) i l'oposició individu-multitud

Tracta el tema de l’autoconeixement i la superació humanes. El mateix que el de bona part de la narrativa modernista, la tensió entre l’individu (o l’artista, l’intel·lectual) i l’entorn (la societat, la massa), i la lluita que ha de dur a terme aquest individu (sovint es tracta del protagonista) per conèixer-se a si mateix i no deixar-se arrossegar per les decisions de la resta. Aquesta lluita es divideix en diverses fases: consciència (l’individu percep la realitat), voluntat (l’individu manifesta interès i desig de transformar la realitat que l’envolta i que li és hostil) i, finalment, acció (es produeix la lluita per aconseguir els seus objectius). 

El personatge que lluita per aconseguir la seva maduresa és la Mila, i per fer-ho passa per aquestes fases que hem comentat. En diversos punts del relat, la Mila plora. Aquest plor és un clar indicador que ha adquirit consciència de totes les limitacions que li impedeixen ser ella mateixa. Per transformar aquesta realitat (per exemple, l’estat lamentable de la capella de Sant Ponç a l’ermita, un espai que aclapara la Mila) es posa a netejar frenèticament.

El dolor i la solitud

La protagonista, la Mila, segueix el seu marit, Maties, cap al cim de l'alta muntanya, on hi ha l'ermita de Sant Ponç. En Maties ha portat la seva dona enganyada tant per la llunyania i la dificultat d'accés a l'ermita com per l'ofici d'ermitans que hi tindran. La descripció de l'alta muntanya pren un lloc important en la narració; aquesta dóna la dimensió de la solitud de la Mila. Ella se sent sola, a Sant Ponç, no hi té res i la seva voluntat de marxar es molt gran. Sent dolor, dolor per voler ser mare i no poder ser-ho, dolor es un sentiment present en aquesta obra.

La bestialitat i la creació artística. El poder de la paraula

Per altra banda hi ha la creació d'un llenguatge autòcton i nou deslligat del llast masculí, sensacions de plaer viscudes pels sentits, maternitat com a projecció afectiva, erotisme, sentiment de culpa pels sentiments eròtics, assetjament sexual, violació com a afirmació de la força i bestialitat sobre la dona, fogositat i desig de passi, frustració sexual, autoestima i reafirmació del “jo”, posició contrària davant l'amor convencional de lliurament i sacrifici de les dones.

Espai simbòlic

La natura personificada: Aquest viatge iniciàtic de descoberta i coneixement el presenta a través d’un univers clos i asfixiant, curull de referències simbòliques on el mite i la realitat natural esdevenen inextricables (hivern/ foscor, primavera/llum, alçades/claredat, vall/confusió…). Fins a un tal extrem que la Natura, sovint personificada, esdevindrà, al costat de Mila i del Pastor —i, en menor mesura, de l’Ànima— un del personatges cabdals, transcendentals i determinants de l’obra.

La Natura com a inici i final de tot el que ens envolta, com a creadora de la bondat primigènia, angèlica (representada pel Pastor), com del mal en estat més pur i cruel (personificat per l’Ànima).

Personatges

Mila:

Una noia jove, maca, sana, insegura i de clase mitja-baixa. S'ha criat amb els seus oncles a la plana i al començament no s'hi fa a la muntanya. Al morir el seu oncle s'ha vist obligada a casar-s'hi amb en Matias, però realment no l'estima.

La seva personalitat va madurant al llarg de la novel·la que gira al seu voltant i que fa canviar la seva manera de veure les coses, ella es troba en el centre d'un conjunt d'esdeveniments i personatges. 

La Mila es contraposa a la personalitat d'en Matias, es tot el contrari del seu marit, a qui no estima i això li fa sentir-se insatisfeta. S'emparella amb el pastor encara que entre ells dos no pasi res, però entre aquests personatges hi ha certa complicitat i s'estimen d'una forma molt especial, l'únic consol de la dona és l'amistat que té amb aquest. Potser sigui el personatge més complex de la novel·la i això la converteix en el personatge central, ja que tota la història l'envolta. En una ocasió la comparen amb una gata moixa.

Pastor (Gaietà):

És un home agradable i servidor. Baixet i primedís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava mitja cara, i l'altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc semblava barbameca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament.

La Mila li posà uns quaranta anys.” Encara que realment en tingui gairebé 64.

Fa costat a la Mila durant tota la història, guia i protector d'aquesta, l'ajuda a evolucionar psicològicament, li fa companyia i li explica un munt d'històries, representa el costat bo de la natura, es contraposa a l'Ànima, pel qual no sent gran simpatia ja que el coneix massa bé. Té cura d'en Baldiret i poseeix gran poder de paraula, ja que és molt sabi. Composa rondaies utilitzant la paraula viva, una teoria poètica que diu que la poesia ha de sortir del teu interior, ell deia que les rondaies que explicava li sortien de dins.

Maties (Marit):

El marit de la Mila és un home gras, flàxid, covard, ignorant, sense ambicions i gandul, ella l'associa amb una bèstia sense zel, en ell rega la pau. És incapaç d'entendre a la seva dona. Fa vendre a la Mila la caseta del seu oncle i la porta a una ermita de la muntanya on conèix a l'Ànima de qui es fa un gran amic i es deixa influïr pels seus mals consells. Durant el transcurs del temps reb un gran canvi, pasa de ser una persona “estàtica” a convertirse en un adicte al joc, una persona roïna i egoista, fins hi tot s'aprima.

Ànima:

Personatge negatiu de l'obra. “Pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enrerera, entre el clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color.”

“Tenia la veu ronca i reia d'una manera estrafeta, aclucant els ulls, i enrotllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho, ensenyava les dents i geniva superior, les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d'un color semblant al de xocolata.” 

“Les mans quasi negres, llargues primes i cobertes de cap a cap per un pèl moixí espès i aspre, com si haguès estat socarrat.”

És un caçador i representa tot ho dolent de la natura, la violència i la destrucció. La seva funció és fer que la tragèdia s'incorpori a l'univers de ficció i el domini. Influeix sobre en Matias i el corrompeix, fa que es torni com ell. Es provoca una lluita de les dues forces contraries, pastor-ànima amb la Mila com a centre.

Al contrari del pastor li costa explicar-se, té la veu ronca. De mirada esquerpa i espantadissa.

La Mila sovint compara les seves dents amb les d'una bèstia, les d'una gossa o un xacal. La seva mirada es de bèstia i es comporta com a tal. També se'l compara amb un llop. No té sentiments. La Mila és una de les seves víctimes amb la que s'atisfà el seu desig sexual. És l'assassí d'en Gaietà.

Baldiret:

És el fill petit de la Marieta. Un vailet d'ullassos verds, s'estima molt en Gaietà i la Mila. Sempre va amb el pastor i l'ajuda. Li agraden molt les seves rondalles. És un nen molt mogut.

Desperta l'esperit maternal de la Mila i la fa sentir molt bé ja que a ella li agrada molt la companyia del nen.

Arnau (El noi del mas de Sant Ponç):

“Un minyó, ferm i gallard com una alzina jove”. “Alt, dret, fornit, repirava tot ell en fortalesa i sanitat; sense ésser pròpiament bell, tenia l'atractiu seduïdor de la potència”. Està promès amb una jove de 19 anys desde fa 2 anys. És fill de la Marieta i viu al mas de Sant Ponç.

Es comença a fixar en la Mila a la primavera quan ella es posa tan maca. L'Arnau despertava sobre la Mila un fort impuls passional que ella intentava negar. Però que ell va fer-li saber, llavors la Mila el rebutja, desde llavors ell ja no vol saber res més d'ella.

La Marieta:

“Una dona alta i magra, la jove; deien que havia estat vistoseta, però el sol, les gebrades, tot l'escarràs de la vida pagesa i a més el didatge de vuit fills, l'havien marfida i fet perdre el llustre de vell jovent, i ara tenia la pell rebregada i plena de taques confoses, i l'entorn dels ulls i dels llavis estriats d'arruguetes fines i planeres com ratlles fetes amb un caire de ganivet. Mes ses ninetes grogues, son aire diligent i sa veu clara i vibrant eren plens d'una franquesa tan senzilla i atractívola, que de seguida la feien benveure i estimar de tothom.”

La mare d'en Baldiret i de l'Arnau, una dona molt amigable que es porta molt bé amb tothom, també amb la Mila, però al final es deixa portar pel que diu la gent i també li dona l'esquena, no és un personatge molt important, ni imprescindible a la novel·la.

L'estructura dels personatges té forma de diamant, ja que tots envolten a la Mila que es troba al centre de cinc homes que són al seu voltant i que desperten cadascuna de les seves facetes o personalitats:

Ànima Baldiret

Gaietà MILA Arnau

Maties

  

Simbolisme

-       Dualitat cósmica: el bé i el mal

La caracterització dels personatges és força essencial i els trets físics, condensats però molt definidors. Ex.: ulls, dents (ajuden a perfilar els trets morals o simbòlics). Aquests personatges es divideixen en dos grups partint d'una dualitat còsmica: Bé/Mal.

El Bé: Pastor i Mila i el Mal: Matias, Ànima

-       La terra alta i la terra baixa

Per altra banda, és important l’oposició que es fa de dos espais a la novel·la, mitjançant l’ús del mite de la «terra baixa» i «terra alta», que representen dues formes de vida antitètiques: la de la plana: despersonalitzada, utilitarista i monótona i la de la muntanya: intensa, misteriosa i plena de sorpreses. En realitat, es tracta de la confrontació entre «no-vida» (plana) i «vida» (muntanya)

-       Paisatge i estats d’ànim

En el paisatge la mirada plasma sentiments de confusió, de buidor, d’impotència, d’expansió o de domini. No sols es tracta de l’inici del viatge cap a l’ermita, sinó que també s’inicia el període d’aprenentatge i d’iniciació de la Mila. I, és més, observarem la seva evolució a través dels llocs que recorre i de la descripció del paisatge, com per exemple: «La immensa buidor s’obria davant d’ella, a manera d’urna d’un món absent, com un pòsit meravellós de la daurada tarda primaveral, el pla dels horts, Ridorta, un altre pla més gran i altres i altres pobles, tots ajocats com vols de tortes enmig d’un entrellat de comes, arbredes i camins.»

El paisatge, a més, tradueix els estats anímics que es converteixen en «un autèntic laberint de muntanyes i valls on la protagonista segueix el seu aprenentatge de realitat i d’humanitat»

-       Sant Ponç, la capella i el Bram

A través de les marques gràfiques que la Mila hi descobreix, la muntanya rep un sentit femení, ja que es veu ella mateixa caminant sobre una i grega invertida, un senyal que marca un itinerari d’ascensió cap a l’esperit (la humanització, la individualització)». Per posar un exemple, al Bram, la Mila sent el mateix terror que a la capella, és a dir, que totes les sensacions que hi experimenta corroboren la imatge del Bram com una gran matriu, el lloc simbòlic on és generada la vida. Així doncs, la muntanya esdevé un espai simbòlic que tradueix els estats anímics i opcions vitals, en la qual la Mila vencerà el determinisme per conquerir la seva pròpia individualitat.

Un altre objecte ple de simbologia és Sant Ponç. El món de la protagonista es troba sota l’advocació d’aquest, que dóna nom a l’ermita, al mas i a tota la contrada. Així és que sant Ponç és un androgin símbol de la coincidentia oppositorum, que dóna naixement a la vida. Per aquesta raó, el Bram té una ermita natural: és la font de la vida, lloc on la Mila prega per la maternitat que, tràgicament, tindrà puntual realització. Sant Ponç, doncs, és el més clar reflex de l’oposició existent entre el pastor i l’Ànima.

-      L’encesa

La dualitat apareix un cop més en Solituden el contrast entre la tenebra que envolta l'ermita “com un gran vol de corbs” i les petites llums de l'encesa de les closques dels cargols que il·luminen fràgilment la foscor i confirmen la figura del pastor-poeta en la seva capacitat de crear visions artístiques que consolen l'esperit.

-       L’esquellinc

El so de fons de l'esquellinc que presagia desgràcies, i la ironia tràgica de l'autora que li fa dir al pastor: “-Pel gener vinent, si em toqui pas abans el cop de creu, ne fai seixanta quatre...”

-       El somni de la Mila

Símbol que pretén suggerir un procés, una sensació, un estat moral o anímic del personatge. És la clau de tot. Normalment actuen com una premonició. En el somni que té l’ermitana, la protagonista, durant aquella primera nit que passa al seu nou destí, es perd per la muntanya. Veu dues llumetes en la foscor i se sent salvada. Hi va i són els ulls del sant. Ella s’espanta, intenta fugir, però el sant no l’hi permet d’una manera curiosa: es posa a llançar-li tot de boletes d’unes baies de la muntanya que ella nota com li baixen fins a la boca a través d’un forat que té entre cella i cella. Quan les boles passen pel forat, li provoquen un mal ben viu. Ella li prega que s’aturi, que no li llanci més boletes, però el sant respon amb unes grans rialles. El punt de vista psicoanalista hi veu claríssimament l’atracció de l’ermitana per la lletjor i per allò salvatge i, sobretot, les seves ganes de ser penetrada i fecundada.

-       El gril

Conills, caragols i grills: podem dir que contribueixen a precisar el fons espacial / simbòlic de l’obra: els conills, símbols de llibertat, però també víctimes; la Mila hi és comparada i per això segons Alvarado també podrien ser símbols femenins, a més es troben relacionats amb la fecunditat que l’Ànima li treu a la Mila. Els cargols, que desperten el desig sexual i els grills, escoltats abans de la violació de la Mila i una estona després que simbolitzen la vida.

      

Estil i llengua

Segons Núria Nardi hi ha tres registres lingüístics diferents: el del narrador (dialectal i 

alhora culte), el dels personatges (dialectal i alhora vulgar) i el del Pastor. Pel que fa al darrer, cal dir que quan parla es poden apreciar barrejats alguns trets del dialecte rossellonès i del de la zona de l’Empordà. 

Entre altres característiques, es poden destacar: 

- l’ús, en casos de negació, del mot pas en comptes de no; 

- l’ús de la conjunció mes en comptes de però; 

- la iodització i la monofotongació, com en el cas de cotre en lloc de quatre. 

Tot i que fa esment de les reserves amb què Caterina Albert va prendre’s la normativa proposada per Pompeu Fabra, per la qual cosa en la novel·la encara hi ha mots que a partir de l’esmentada reforma, van ser considerats antinormatius, Nardi valora la llengua d’aquesta novel·la com a: «rica, viva i expressiva». De fet, aquest model respon molt bé a l’interès dels modernistes d’incorporar el llenguatge parlat del camp per reproduir «l’ànima catalana».

Helena Alvarado, al seu torn, parla del llenguatge i de l’estil de Solitud. En primer lloc, constata la importància que el teatre va tenir per a l’autora, especialment la figura d’Àngel Guimerà. Helena justifica aquest aspecte pel fet que a Solitud, enmig de les parts narratives, trobem algunes descripcions d’espais que poden fer pensar en les acotacions del gènere dramàtic. 

A més, alguns diàlegs de la novel·la poden recordar-ne la força. Cal tenir present que Caterina Albert havia escrit, anys enrere, un famós monòleg anomenat «La infanticida», un text clarament dramàtic.

En segon lloc, se sol destacar la importància de la pinturaen l’obra de Caterina Albert, i la influència que potser va tenir en la redacció de Solitud. Per justificar-ho, se citen fragments concrets en què es descriuen les muntanyes, i en els quals es pot observar clarament l’interès de l’autora pels colors, la llum o els clarobscurs. 

En tercer lloc, Alvarado comenta que l’autora va crear un llenguatge específic per poder expressar diferents vivències des d’una perspectiva femenina; a banda del desig de maternitat, s’hi exposen sensacions, sentiments, experiències vitals, desigs, pors, etcètera, viscuts per una dona.

1)la influència del teatre, 

2)un cromatisme literari provinent de les arts plàstiques, [Els clarobscurs, l'acoloriment, els tons i la pinzellada lumínica són fonamentals en la composició i els escenaris], 

3)la invenció i el domini de la llengua com a eina creativa, i 

4)la creació d'un llenguatge autòcton i nou, descolonitzat del llast masculí, en l'intent de transmetre una sensibilitat i unes sensacions des del cos d'una dona.Per exemple totes les comparacions del paisatge amb la dona, amb el cos femení. 

5)l'ús de tres nivells dialectals: el de la narradora, culte i alambinat, el de la resta dels personatges, d'ús més popular i vulgar, i el del pastor, fruit d'una recreació personal de l'autora en l'intent de presentar un pastor pirinenc i en què, sense acabar d'ajustar-s'hi, es barregen trets rossellonesos i empordanesos."  

Visions i interpretacions

Segons Jordi Castellanos, el tema de Solitud és la recerca de la individualitat i de la possibilitat d'assolir una existència lliure, i tota la novel·la “gira entorn d'un vitage iniciàtic, realitzat en un doble pla: l'extern, amb un cicle espacial i temporal d'ascens i descens de la muntanya; i l'intern, que porta el reconeixement de la pròpia individualitat.”

Víctor Català presenta la individualitat enfrontada a l'univers. Cal no oblidar que ni que darrere el pastor de Solitud hi pugui haver la poètica maragalliana, no és tampoc el món excels, superior, del pastor el que acaba triomfant a l'obra. 

I és que darrere els dos sistemes literaris hi ha, amb alguna interferència, dos grans sistemes de pensament del tombant de segle: el monisme (que correspondria al vitalisme) i el dualisme (que correspondria al decadentisme).

El dualisme separa art i vida, matèria i esperit, artista i societat. I també el dualisme home i natura; “seria, en aquest sentit, l'home superior, el superhome nietzschià, qui superaria el dualisme universal i, al mateix temps, les concepcions cícliques més simples, resolent el problema del "sentit" de l'actuació individual; l'etern retorn” nietzschià és percebut com una arma de progrés: no com un cicle tancat que conserva les mateixes realitats, les mateixes energies, sinó com una espiral en continu ascens, empès per una força impulsora que es concreta en la "voluntat de domini" contra la mort i la decadència. Nietzsche no nega la vida: la seva rebel·lió es contra la realitat fenomènica, contra les interpretacions. Mai no nega la Vida. En canvi, els dualistes oposen Cultura a Natura, Art a Barbàrie. Als primers correspon una estètica espontaneista, naturista; als segons, l'arbitrarisme, l'artificiositat. 

Caterina Albert diu: "Jo estimo la vida tal com és: dolça, amarga, clara i ombrívola. tota voldria abastar-la, però ¿quina culpa tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? ¿He de seguir o no la meva vocació?

Una de les escenes simbòlicament potents i que ha donat lloc a interpretacions molt curioses basades en l’anàlisi psicoanalítica és la del somni que té la Mila la primera nit que passa a l’ermita. En aquest sentit, fins i tot per a un lector del segle XXI és fàcil adonar-se que ens trobem davant d’una autora valenta, que no dubta a utilitzar la imatge de sant Ponç, el sant oficial de la novel·la, d’una manera que avui en diríem políticament incorrecta. És un sant que no solament és lleig, d’aparença estrafeta, sinó que és extremament profà i terrenal. 

L'estructura mateixa de l'obra demostra que l'autora, en escriure-la, anava guiada per un pur ideal estètic. Cada capítol, en efecte, és concebut com el cant d'un poema. Cada un d'ells té una perfecta unitat i una independència estètica perfecta. Tots tenen un final que és com un comentari filosòfic a la matèria del capítol o bé fineixen amb un episodi inesperat ple de significació simbòlica o d'una impressionant força dramàtica. Igual que si es tractés del darrer vers d'un sonet.