Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter

1. El teatre modernista: del ruralisme al simbolisme

L'obra Aigües encantades fou escrita per Joan Puig i Ferreter l'any 1908. Es tracta d'una obra pertanyent al teatre modernista.

1.1 El teatre realista-naturalista:

El teatre regeneracionista seguia el model del noruec Enrik Ibsen, que introdueix una realitat problemàtica en les seves obres, i fa una crítica al poder i les injustícies basada en la filosofia vitalista. Defensa que l'únic recurs per a regenerar la societat és l'autonomia moral de l'individu, portador d'una mena de veritat alliberadora enfront de la societat ignorant i alienada. És un teatre d'idees que pretén crear en el públic un estat d'opinió sobre algun tema.

Les seves característiques són: la versemblança dels fets, la lluita contra els convencionalismes de l'escena, el documentalisme i la passió.

Els drames de Joan Puig i Ferreter segueixen aquest model. Pertanyia a la bohèmia negra i es va relacionar amb l'anarquisme. La seva obra més representativa és Aigües encantades (1907)

1.2 El teatre simbolista:

Seguint el model d'art total impulsat per Richard Wagner per a l'òpera, l'escena teatral s'omple de poesia, arts plàstiques, dansa, drama, inspirant-se en les llegendes i mites de la seva terra...per aconseguir una ambientació fascinant i un clímax emotiu. Tot això permet fer grans avenços tècnics en el món del teatre a nivell europeu, des de la interpretació, a l'escenografia, a la llum, etc.

Aquest tipus d'obres presenten les següents característiques: absència de trama o caràcter secundari de la trama; llenguatge poètic, que pretén suggerir en comptes d'assenyalar; una escenografia freda, despullada de decoració, els personatges sóntristos, les dones malaltisses, amb riquesa interior. Intenta ser gairebé una representació religiosa i el seu tema universal és la mort, però el llenguatge emprat no és tan simbolista com el tema.

2. Joan Puig i Ferreter

2.1 Biografia i obres (poesia, teatre i novel·la)

Joan Puig i Ferreter va neixer a la Selva del Camp (el Baix Camp) el 5 de febrer de 1882. Fill natural d'un terratinent ric, passàla infantesa i l'adolescència amb la seva mare a casa d'uns oncles, perquè el seu pare no el va reconeixer mai. A Reus, estudiàel batxillerat i s'integra en el cercle literari de J. Aladern. Es traslladà a Barcelona el 1901, on inicià elsestudis de farmàcia, que abandonà. Va exercirdiversos oficis, alhora que es va introduiren el sector més anarquitzant del modernisme.

El 1903 marxa a França, on passa més d'un any en una situació de vagabundeig i misèria. L'origen familiar irregular i l'experiència en terres franceses es reflecteixen insistentment en la seva producció literària, que inicia en retornar a Barcelona, l'any 1904, amb Diàlegs dramàtics, complementats dos anys més tard amb Diàlegs imaginaris, que preludien la seva obra teatral, desenvolupada en dues etapes.

En la primera destaca la influència dels autors escandinaus i russos, i es resol en drames de passions, expressades a través d'un llenguatge agosarat. En són característics: La dama alegre (1904), Arrels mortes (1906), Aigües encantades (1908), La dama enamorada (1908), Drama d'humils (1909), El gran Aleix (1911) i La dolça Agnès (1914). Les idees teatrals d'aquest periode es contenen a L'art dramàtica i la vida (1908).

La crisi d'aquest anys obligà a un replanteig, en un intent d'acostar-se a les noves tendècies de l'alta comedia”. Son exemples d'aquesta segona etapa: La senyora Isabel (1917), Si n'era una minyona…(1918), El gran enlluernament (1919), La dama de l'amor feréstec (1921), L'escola dels promesos (1922) i Un home genial (1923).

Novament en crisi, es dedicà a la narrativa, que ja havía inciat amb La novel·la d'Esther (1918). Els primers intents, L'home que tenia més d'una vida (1924) i Les facècies de l'amor (1925), culminen en Els tres al·lucinats (1926), caracteritzats ja pels trets principals de la seva narrativa: psicologisme, materials autobiogràfics, individualisme, que el mantenen apartat dels corrents noucentistes. Seguiran Servitud (1927), reflex de la seva experiència periodística, Una mica d'amor (1927) i Vida interior d'un escriptor (1928), a cavall entre la novel·la, les memòries i l'assaig. Director de la “Biblioteca A tot vent”, hi edità El cercle màgic (1929), que obtingué el Premi Crexells.

En aquest període col·laborà a “La Publicitat”, “L'horitzó”, “ El Diluvio” i “La Campana de Gràcia”, que diriguí des del 1932.

La seva dedicació a la política, dins Esquerra Republicana de Catalunya, per la qual fou diputat a les corts i al Parlament de Catalunya, l'allunyà de les lletres, que reprengué el 1934 amb Camins de França, la seva obra mestra i Ón són els pobres?.

Dos anys després publicà la novel·la La farsa i la quimera i el drama Anna darrera de la cortina.

Per l'agost del 1936 fou nomenat conseller d'assitència social, càrrec que ocupà poc temps. Enviat a París com a pagador de la Generalitat, en aquesta gestió fou convertit en el centre d'un escàndol, que el marginaría després del mon dels exiliats.

A partir del 1938 i fins la seva mort escriví el vast cicle novel·lístic El pelegrí apassionat, en dotze volums (edició 1952-1977), on abocà tota la seva experiència personal, tot reprenent part de la seva producció anterior, en un intent desigual i sense precedents de síntesi, justificació i alliberament.

També escriví centenars de poemes i el dietari Ressonàncies, redactat en 1942-1952. En els seus darrers anys, amb la salut molt malmesa, es dedicà a la correció i l'edició del cicle, a les Edicions Proa, represes a Perpinyà sota el seu patrocini. Fou ministre de justícia del govern republicà a l'exili (1952-54).

2.2 La primera etapa d’amor dramàtic

En la primera etapa, hi destaca la influència dels autors escandinaus i russos, i es resol en drames de passions, expressades a través d'un llenguatge agosarat. En són característics: La dama alegre (1904), Arrels mortes (1906), Aigües encantades (1908), La dama enamorada (1908), Drama d'humils (1909), El gran Aleix (1911) i La dolça Agnès (1914). Les seves idees d'aquest període sobre el teatre i la funció social de l'artista es condensen en la conferència "L'art dramàtica i la vida" (1908).

3. Aigües encantades: lectura i anàlisi

3.1 Estructura:

L'estructura d'Aigües encantades” és molt senzilla, ja que consta de només tres actes on es separen clarament la introducció de l'obra en el primer, el cos en el segon i el desenvolupament en el tercer. Aigües encantades es divideix en tres actes: la presentació de l’obra aniria des de la presentació del personatge de Cecilia fins a l’aparició del seu pare en la narració. El nus explica tots el conflictes familiars i els del poble, i finalment el desenllaç amb el diàleg entre Cecilia i Vergés. El final d’Aigües encantades recorda als finals de L’alegria que passai de Cigales i formigues, amb la ruptura drástica entre el món ideal i el món de la realitat.

L’estructura de la trama queda perfectament arrodonida amb la iniciació d’un diàleg entre Vergés i Cecília i el tancament amb un altre diàleg entre aquests dos personatges.

3.2  Personatges:

Cecília: És la filla d'Amat i de Juliana, des de petita va viure amb els seus pares, Cecília i Amat, però va anar a la capital a continuar els seus estudis, allí es va donar compte com la creença en un deu podia tapar els ulls a la gent i evitar que veiessin que en realitat la ciència podia triomfar sobre la raó. Aquesta noia està tota l'obra enfrontada amb el Mossèn, el seu pare i la seva mare pels seus ideals. Al final de l'obra Cecília fa veure a la seva mare que les idees tradicionalistes deixen a la dona quasi sense drets respecte a l'home, les idees contradictòries respecte a les del seu pare faran que aquesta escapi de la seva casa.

Vergés: És el mestre del poble, des del principi comparteix les mateixes idees que la Cecília, aquest intenta fer canviar d'opinió a Cecília respecte als seus pares però a la vegada li dóna suport a l'hora de mostrar els seus pensaments i sentiments, al final de la novel·la Vergés demostra un afecte per la Cecília però aquesta no veu el seu lloc en aquest poble.

Pere Amat: És el pare de Cecília, les seves creences estan al voltant de deu i de l'església, creu que la seva filla ha estat maleïda perquè en tornar de la capital tot el que ell l'havia inculcat havia desaparegut, està totalment en contra amb les teories que el foraster intenta demostrar al poble per acabar amb la sequera.

Juliana: És la mare de Cecília i intenta canviar els pensaments de la seva filla però d'una forma més moderada que la del seu pare, en certa part també està d'acord amb el que la seva filla diu, però darrere hi ha el seu marit i el Mossèn que intentaran canviar-la les idees. Al final de l'obra arriba a adonar-se del fet que la seva religió i les seves idees no són tan bones com ella pensava en un principi.

Mossèn Gregori: És el mossèn del poble, està totalment en contra de les idees de Cecília i del Foraster, fa creure a la gent que són enviats del dimoni o simplement que intenten acabar amb la religió al seu poble. Intenta per tots els medis que Juliana es posi en contra de la seva filla i dóna suport a les accions d'Amat però evitant la violència.

Joan Gatell: És el batlle del poble, està molt lligat a Pere Amat i al Mossèn, però és un dels pocs que es preocupen i escolten al Foraster, es mostra molt interessat en el qual explica el Foraster respecte als Gorgs de la Verge.

Trinitat: És la dona del Batlle, en tot moment dóna suport a Pere Amat respecte a les decisions i els comentaris que fa sobre la seva filla, fins i tot a vegades arriba a contradir les opinions i fets del seu marit Joan perquè estan en contra del pensament tradicionalista del poble.

Foraster: La novel·la gira entorn de les seves idees renovadores pel poble. Arriba al poble per intentar acabar amb la sequera que amenaça l'economia del poble, però la forma de recuperar l'economia del poble no és sostinguda per tothom i per intentar trencar amb la mentalitat de costum. És desterrat i apedregat pels ciutadans del poble, la Cecília està enamorada d'ell.

Senyor Vicenç: És el veterinari del poble, aquest home és molt apreciat per Romanill, ja que el considera com un savi perquè té llibres i un gran nivell cultural. El senyor Vicenç està a favor de la teoria del foraster però no aconsegueix fer entendre al poble que utilitzar els gorgs és una bona idea.

Bartolomeu: Era un jornaler que es guanyava el pa de la seva pròpia suor, estava totalment en contra de Mansó perquè aquest era molt avariciós i molt ric.

Mansó: És un jornaler i en un principi vol escoltar al foraster però acaba tornat a les seves idees del principi, aquest home és carlista només perquè tota la seva família ho havia estat.

Romanill: No estava d'acord amb les idees catòliques i estava d'acord amb el que deia el foraster, aquest era pastor d'ovelles.

Braulia: És la dona del pastor i no dóna molt suport al seu marit perquè ella tenia creences religioses.

3.3 El personatge de Cecília i la relació entre els personatges:

La Cecília és filla de Pere Amat, una de les forces vives del poble, conservador i autoritari, i de Juliana, una dona sotmesa i resignada; ha estudiat a la ciutat i això l’ha posada en contacte amb idees renovadores; en conseqüència, a l’inevitable conflicte generacional se n’hi superposa un altre d’ideològic que l’oposa també a altres personatges.

L’arribada del Foraster desencadena el conflicte que la farà fugir del poble. Té una actitud regeneracionista, és a dir, vol promoure el canvi de mentalitats i el canvi social, pràctic, a través del coneixement i la ciència, però topa amb l’immobilisme de la tradició religiosa (representada per mossèn Gregori) i dels poders fàctics (representats sobretot per Pere Amat).

Té una actitud vitalista perquè concep la vida com a lluita (“Lo millor que hi ha al món és la lluita”, ell diu), com a efervescència, com a tempesta renovadora (“La meva obra, abans que tot, és la meva vida”). L’oposició als pares, que representen l’immobilisme i la tradició, té com a fonament l’oposició al fanatisme i la ignorància per part de qui defensa la raó i el coneixement; la família i el poble són el galliner del qual l’àguila ha de fugir.

L’oposició a Vergés té unes altres bases: Vergés, el mestre, té el coneixement, però una actitud més pròpia del decadentisme que del vitalisme regeneracionista. Tot i que és lúcid, és feble, veu poesia en les manifestacions de la tradició i no s’atreveix a canviar-la, mentre que Cecília només hi veu superstició i ignorància i vol fer un canvi. Per això l’amor de Vergés per Cecília no pot ser correspost.

Respecte al Foraster, la relació és d’afinitat és absoluta: representa el vitalisme (“Qui no té fe en si mateix per damunt de tot, no és home”) i l’acció regeneradora (coneixement i acció) a què Cecília aspira; per això, perquè “És un home fort”, n’està enamorada.

3.5 Temàtica i ideologia:

Conflictes:

Individu i societat: La idea més característica d'aquesta obra és la gran oposició de la tradició popular enfront de les idees revolucionàries i científiques. Dit en altres paraules, la lluita entre dos ideals de persones diferents. Per una banda trobem l'ideal dels que viuen del camp (sobretot del conreu i l'agricultura) i tenen uns costums i tradicions basats en el catolicisme sobre totes les coses. Volen que les coses continuïn sent de la manera que són perquè així ja estan bé. Quasi tota la gent del poble pertany a aquest grup. A l'altra cara de la moneda hi han els revolucionaris, és a dir, aquelles persones que volen fer canvis en el poble, utilitzant el cap i els mètodes cintífics, de manera que es puguin millorar les coses. D'aquest grup només hi formen part només unes poques persones del poble.

Acció i inacció: Mentre que els personatges que personifiquen el progrés actuen per a fer canviar la situació (Foraster i Cecília), la resta només preguen i no actuen esperant la pluja com un miracle.

Religió i raó: Aquesta oposició també és present. Ja que el poble no es racional, i pensa que és un fenomen diví el fet que no plogui al poble i per aquest motiu pelegrinen i preguen per a que plogui. En canvi, les forces modernistes en aquest cas la Cecília i el foraster, són racionals, i són capaços d’arribar ala conclusió de què es poden aprofitar les aigües que generen el gorgs per acabar amb la sequera del poble, però aquestes aigües es consideren sagrades per a la gent del poble. Cal remarcar que la religió tenia una influència asfixiant en la societat del segle XX. Les oracions i els precs del mossèn per aconseguir el miracle de la pluja contrasten amb la solució científica que proposa el Foraster.

Home i dona: Podem veure aquesta oposició durant l'última de les discussions de la família Amat en que Cecíla parla sobre l'amor submís de la seva mare. En aquesta oposició, podem veure l'estat de la dona en l'època en que transcórre la història. Es reflecteix la plena submissió de la dona davant el seu marit i l'anul·lació com a persona de la figura femanina.

Món rural i món urbà: L’obra escriu en un moment molt concret de la història catalana: el moment de l’aparició d’un món urbà més desenvolupat que xoca amb la immobilitat. Els personatges que personifiquen el progrés (Cecília o Foraster) s’ha educat a la ciutat, mentre que els personatges que personifiquen l’endarreriment i la ignorància, que rebutgen el progrés provenen del món rural. Aquest enfrontament està històricament documentat: els joves artistes de comarques emigraven a Barcelona per poder expressar lliurement el seu art i les seves idees de progrés.

Tradició i modernitat: A Aigües encantades la tradició ve representada pels poderosos del poble com el Mossèn Gregori o el Pere Amat, el cacic. Mentre que la modernitat està vinculada al foraster i a la Cecília.

El poble estarà dividit en aquestes dues ideologies: les que pensen que les aigües dels gorgs podrien salvar la sequera del poble i el que pensen que les aigües són sagrades i no es poden manipular. El poble es nega perquè aquest fet trencaria amb el que ells han cregut tradicionalment.

Obscurantisme i ciencia: El poble és obscurantista, pensa que tot és obra de Déu i es nega a la cultura i a instruir-se. Aquest fet és culpa en part del mestre del poble, Vergés, que el seu caràcter vacil·lant impedeix que tingui lloc aquesta tasca i també són culpables els poderosos del poble que els convé aquesta ignorància. En canvi, un cop més, són el foraster i la Cecília els que creuen en la ciència i en que és aquesta ciència la solució al problema de la manca d’aigua, ja que el poble pensa que les aigües estan estancades però la geologia indica que és aigua corrent, viva i fertilitzadora que passa per la superfície sense reportar cap mena de benefici.

Ignorància i coneixement: Puig i Ferreter no culpa al poble de la seva ignorància, deixa clar que els culpables són les forces oligàrquiques. El poble és representat com una pedra  que continua ancorada en la tradició i el passat. El Foraster intenta posar un mirall davant la ignorància de la gent del poble, fet que els fa reaccionar amb violència i amb ganes de destruir aquell que els ha encès la llum dels defectes de la seva ignorància.

Fatalitat i transformació: Segons el poble, només un miracle pot salvar el poble de la sequera i que si no plou és com a conseqüència dels seus pecats. No plou perquè no ha de ploure. En canvi, la Cecília i el foraster són partidaris de la transformació i nous projectes de progrés per a aportar aigua i salvar al poble de la sequera.

3.6 Altres motius temàtics:

El conflicte generacional i l’amor filial:

Un tema que és bastant important en aquesta obra és la rebel·lió de Cecília. Ella no aguanta la societat absolutista en la que està vivint i intenta buscar una utopia. El que vol fer és obrir els ulls de la gent, dient-los que poden millorar si ells posen de la seva part. I com que va veure que tot l'esforç va resultar inútil i al veure que les coses no funcionen bé, es rebel·la.

Podem dir que es rebel·la de dues maneres. La primera seria contra la política injusta, discriminatòria i desigual que existeix al poble. I, la segona, seria contra son pare, ja que aquest no li dóna confiança, la tracta malament, no li abraça ni li dóna amor... A pesar de tot, Cecília, al veure que tot li surt malament, decideix fugir d'allà amb el foraster a un altre lloc on la gent la tracti bé i pugui viure tranquil·lament. A un lloc on la gent no sigui tan ignorant i la hi donin una oportunitat.

El saber de les dones i els estereotips femenins:

Durant l'època del modernisme, la dona era un ésser inferior comparat amb l'home. El poble en aquest sentit anava molt endarrerit, però, d'alguna manera formava part de la tradició. Eren poques les dones que es veien infravalorades, i la protagonista d'aquesta obra, la Cecília, és l'exemple més clar. Però aquesta no només deia que era l'home el que tratava a la dona com a una inferior, sinó que aquesta anyadia que les dones del poble els hi donaven la raó als homes. És a dir, que les dones d'alguna manera també eren masclistes, doncs, feien les coses que els homes deien i mai s'hi queixaven de fer-les. La Cecília també era mal vista en aquest sentit, doncs, els veïns del poble la veien com una dona que estudiava, volia fer carrera, volia treballar, anar a la ciutat... és a dir, que feia les coses que les dones no devien fer a aquella època, doncs, la dona era signe d'inferioritat i una dona no podia treballar.

La violència:

Quan la Cecília i el Foraster intenten d'alguna manera obrir els ulls als habitants del poble, no solament el poble reacciona malament sobre les idees de progrés, sinó que a més a més, els intenten fer fora del poble a cops de pedra. En Pere Amat, al ser el líder i violent, la resta de gent actuava com ell davant de les idees de progrés. Llegint l'obra es pot reflexionar que quan alguna persona vol que facis quelcom que tu no vols fer, però aquesta persona insisteix, la manera d'actuar tendeix a actuar ser violenta. També s'ha d'anyadir que la majoria del poble era carlí, és a dir, eren persones que actuaven violentament per tal de mantenir les antigues tradicions.

L'autoritat i l’autoritarisme:

L’obra planteja una doble problemàtica social i individual, això és una situació col·lectiva dominada per la superstició i l’endarreriment mantinguts per uns interessos oligàrquics i la situació de submissió d’una massa conformista d’una banda, i de l’altra els intents individuals d’uns personatges que pretenen un canvi. Així doncs, hi haurà un enfrontament entre els dos bàndols on entremig trobem la figura de la Cecília, filla del cacic Amat que es rebel·la contra la figura del pare no només com un fet generacional, sinó sobretot perquè aquest home autoritari representa un estat de coses, el manteniment d’unes estructures que sotmeten la dona (la seva filla i la seva esposa) a la seva voluntat.

3.7 La influència d’Ibsen

Henrik Ibser fou un escriptor de narrativa i teatre i l’autor del segle XIX que més ha influit en el teatre contemporani. Arrossegà el teatre europeu des del romanticisme fins al naturalisme i al teatre psicològic. Va ser director del Teatre Noruec de Cristiania que abandonà per viure a Itàlia i Alemanya.

El seu teatre planteja l’enfrontament entre l’individu i la societat. De signe romàntic, el seu teatre es transforma, a partir de 1877, en un teatre de profunda crítica social. Autor compromès i moralista, denuncia la hipocresia i els defectes de la societat i de la moral burgesa, i s'avança als grans temes del teatre del segle XX. Així mateix penetra també en els replecs més profunds del comportament humà i es converteix, així, en un autor universal, un clàssic. Una casa de nines, Espectres i Un enemic del poble són algunes de les seves obres més significatives.

3.8 Elements modernistes:

La idea central que l'autor vol transmetre, és la que bàsicament impulsava el modernisme, la lluita entre la llibertat de l'individu i la massa, (Cecília i el pensament de l'amat), entre la modernitat i la tradició ( el foraster i mossèn Gregori), entre la raó i la superstició ( la raó segons el punt de vista dels modernistes i la superstició entre la tradició, la religió)i entre la ciència i la ignorància (la ciència la portaven els modernistes, a l'obra el foraster amb el seu plantejament com a enginyer i la ignorància per als que només volen creure en Deu i no deixar-se ajudar amb els avenços tecnològics).

Es una obra d’estil modernista, els personatges retraten una societat, l'autor juga amb el teatre sabent que amb la seva representació pot difondre les seves idees., i la seva manera de pensar (pensament regeneracionista, ple de idees). Utilitza diversos recursos estilístics com les onomatopeies, les comparacions, les metàfores.