Joan Vinyoli, Vent d'aram

Simbolisme i postsimbolisme

Introducció al Simbolisme. Charles Baudelaire

El Simbolisme va ser un moviment artístic de finals del segle XIX, d'origen francès i belga, que es va dur a terme en la poesia i en les arts. Era en part una reacció contra el Naturalisme i el Realisme. L'autor precursor d'aquest moviment va ser Charles Baudelaire amb l'obra "Les flors del mal". El simbolisme es va caracteritzar pel fet de voler expressar idees i sentiments, recreant-les en la ment del lector a través de la utilització de símbols. Es substitueix la realitat per la idea. Els poetes simbolistes desitjaven alliberar-se de les tècniques de versificació per tal d'assolir un major grau de fluïdesa, utilitzant el vers lliure.

El Postsimbolisme

El Postsimbolisme és un corrent poètic que es va crear a Catalunya entre els anys 20 i 30. Va heretar la tradició simbolista portada fins als extrems de la complexitat de la poesia pura que es veu influïda pels esdeveniments polítics del país.

La poesia catalana de postguerra

La tradició postsimbolista

La poesia de tradició simbolista. És una poesia continuadora d'un estil anterior a la guerra civil que té a Carles Riba com el màxim exponent i punt de referència. Aquest encarnava els valors del rigor moral, d'exigència literària i de fe en la cultura, valors que havien de ser els fonaments per a redreçar la situació política en què s'hi vivia. El gran mestre va donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició simbolista i el gust noucentista per l'expressió culta i el rigor en l'ús de la llengua.

La tradició avantguardista

La poesia de tradició avantguardista. Paral·lelament a la línia encarnada per Carles Riba n'hi ha una altra d'aplegada entorn de Josep V. Foix i Joan Brossa que reivindica la ruptura formal i lingüística i l'experimentalisme de les avantguardes. Un tret característic és la provocació, com ara la incorporació de temes insòlits o el bandejament de temes clàssics dels poetes de tradició simbolista.

El nou realisme

La poesia de tradició realista. Als anys seixanta es va donar un gran debat que enfrontà l'estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com un model de compromís polític, al servei de la lluita contra la dictadura.

El realisme històric

Es basava en els plantejaments marxistes d'intel·lectuals i escriptors que reivindicaven la participació de la literatura en l'alliberament individual i social de l'ésser humà.

La poesia de l'experiència

Expressa l'experiència personal i col·lectiva enllaçant tradició i present. Carles Riba elabora una poesia reflexiva des de l'experiència poètica del simbolisme.

Joan Vinyoli

Vida i obra

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 1914 - 1984) Poeta de formació autodidàctica, el coneixement de Rilke (de qui féu excel·lents versions) i Riba, als quals s'afegiren després Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurar-se a l'emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l'ésser.

Començà la seva producció amb Primer desenllaç (1937), on un exacte sentit del poema, sorgit de la voluntària concentració de l'esperit en si mateix o en un objecte, és potenciat per un llenguatge sobri. De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de la imatge, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. El to de Les hores retrobades (1951) és marcadament elegíac dins aquest estil. El callat (1956) deu l'origen dels seus millors poemes a una exigent il·luminació verbal que s'imposa al poeta, el qual es limita a vigilar la cohesió d'un llenguatge clarament simbòlic.

Realitats (1963) representa un canvi notable, en tendir el poeta cap al realisme i accentuar l'objectivació i la despersonalització, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l'aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics, una opció lírica que ha reeixit en obres com Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), Llibre d'amic (1977) i El griu (1978). El 1975 aplegà la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 i el 1979 ho féu a Obra poètica 1975-1979, però continuà la seva poesia amb Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982), Domini màgic (1984) i amb Passeig d'aniversari (1984), que rebé nombrosos premis, entre els quals el Ciutat de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, i el Premio Nacional de Literatura.

L'obra poètica

Primer desenllaç. Barcelona: Residència d'estudiants, 1937.

De vida i somni. Barcelona: Ariel, 1948.

Les hores retrobades. Barcelona: Els llibres de l'Óssa menor, 1951.

El Callat. Barcelona: Els llibres de l'Óssa menor, 1956.

Realitats. Barcelona: Els llibres de l'Óssa menor, 1963.

Tot és ara i res. Barcelona: Edicions 62, 1970.

Encara les paraules. Barcelona: Edicions 62, 1973.

Ara que és tard. Barcelona: Edicions 62, 1975.

Vent d'aram. Barcelona: Proa, 1976.

Llibre d'amic. Barcelona: La Gaya Ciència, 1977.

El griu. Barcelona: La Magrana, 1978.

Cercles. Barcelona: Edicions 62, 1979.

A hores petites. Barcelona: Crítica, 1981.

Cants d'Abelone. Vic: Reduccions, 1982.

Passeig d'aniversari. Barcelona: Empúries, 1984.

Domini màgic. Barcelona: Empúries, 1985.

Obres completes

Poesia completa 1937-1975. Barcelona: Ariel, 1975.

Obra poètica completa. Barcelona: Edicions 62, 2001 [Reedició en butxaca, 2008].

Vent d'aram

El títol

L'aram és el "Coure treballat en forma de xapa o de fil", i el "coure" és un "Metall de color vermellós, dúctil, mal·leable, molt tenaç, molt resistent a la corrosió, i un dels millors conductors de la calor i l'electricitat".

Quan pensem en l'aram, el color que ens ve al cap és el d'aquelles olles o estris de cuina que són entre el vermell i el daurat, una mena de marró brillant que podem comparar més amb el color d'una fageda a la tardor que no pas amb el vermell fosc de la sang per exemple.

I d'aquí sorgeix el títol: color d'una fageda a la tardor: el vent d'aram és el vent de tardor i la paraula tardor torna a denotar i a connotar:

- Denota una època de l'any.

- Connota una època de la vida, concretament l'època en què deixem la joventut enrere i ens dirigim cap a la vellesa, l'època de la plena maduresa que, d'una banda, implica experiència, però que, de l'altra, significa decadència i fragilitat física.

Temes

A "Vent d'aram" apareixen els grans temes de la poesia vinyoliana i que ja hem esmentat a l'entrada anterior, i en destacarà un sobre la resta: l'obsessió del pas del temps i els efectes devastadors que té. Pensem que Vinyoli, com a home malalt que era, els vivia de manera molt més intensa que altres persones amb una salut més resistent.

Estructura

"Vent d'aram" es divideix en un poema que encapçala el llibre i fa una funció semblant a la que faria un pròleg i tres parts d'una llargària desigual:

-"Amb ronca veu": ens dóna la clau per interpretar què vol explicar-nos el poeta al llibre.

-Part I (21 poemes): la més extensa, té com a tema principal la reflexió del poeta sobre el pas del temps i la seva exploració interna com a subjecte. La majoria de poemes estan emmarcats en un ambient natural, marítim, que ens remet a Begur, o terrestre, que ens du fins a Santa Coloma de Farners. Hi utilitza moltes imatges sensorials, sobretot de caràcter cromàtic, però també auditives, olfactives i sensorials. Camí adobat per a la sinestèsia, de la qual en trobarem força mostres.

-Part II (12 poemes): té com a tema central l'amor que momentàniament salva el poeta que s'hi refugia. Tant el recorda com el viu. El seu és un amor carnal.

-Part III (9 poemes): la més breu, té com a centre neuràlgic la mort: el poeta accepta que ha de morir i confia en el poder de la paraula per salvar-se d'aquest final absolut. El llibre, a més, acaba amb l'anunci de l'inici d'un nou projecte: i fem per començar / noves formes de vida. Com si ens digués: d'acord, la mort hi és, però no ens ha de fer oblidar que la vida s'ha de viure.

Tècniques: mètrica i recursos expressius

Els poemes del recull tenen una forma semblant: tots estan formats per versos sense rima de mesures diverses (anisosil·làbics); la majoria tenen versos esglaonats (recordem que, d'una banda, serveixen per emfasitzar una de les paraules que s'esglaona i, de l'altra, que s'han de comptar com a un sol vers); i molts tenen una divisió estròfica que ve marcada per allò que ens diu el poema, pel seu contingut.

Símbols

Els símbols que apareixen a Vent d'aram són els següents:

- El vent d'aram o vent de tardor, que apareix al títol, fa referència al vent que bufa durant aquesta època de l'any i simbolitza la tardor de la vida, l'època de decadència i fragilitat física, però de plenitud intel·lectual i creativa. És un símbol físic i espiritual a l'hora. És un element dual que ens arrossega a buscar en el nostre interior i exterior, que ens neguiteja, que ens empeny a la lluita.

- L'aigua: és el silenci i el buit, el riu del temps és la vida i el mar (de vegades inquietant, de vegades tranquil·litzador, acostuma a mostrar els abismes de l'existència, la por, la solitud, l'angoixa i la recerca del poeta) i tot allò que hi té relació: la platja, les roques, les ones, el far, les xarxes, el pescador, el bus i el coraller (associats al paisatge marítim i a la recerca interna del poeta), les boies...

- L'arbre: l'ésser que lliga la terra amb el cel, imatge de verticalitat, de síntesi entre la vida física i l'espiritual.

- La paraula i, concretament, les paraules "tot" i "res".

- La metamorfosi en animals (sovint per expressar la vulnerabilitat humana). Per exemple: el gall associat al paisatge interior, terrestre i a la cerca del poeta i amb el crit trenca el silenci per superar-lo a fi de trobar el camí, la llum en la foscor.

- La tardor (símbol de l'arribada al moment que s'inicia el declivi de la vida: "aquesta és la tardor que et trencarà un dia el cor").

- El foc: que suposa una possibilitat de comunicació i d'entesa amb el món i la natura.

- La importància dels colors: en la poesia de Vinyoli els colors tenen molta importància, se li presenten com una rica possibilitat d'evocar, de suggerir, de figurar. Tot l'arc iris dels colors palesa el tractament que l'autor dóna a la realitat.

- Espais que van marcar la seva obra: Begur (el mar) i Santa Coloma de Farners (l'interior, la muntanya, els camps, la plana...), els llocs on estiuejava, respectivament, de gran i de petit.