Maria Aurèlia Capmany, Feliçment, jo soc una dona

La narrativa de postguerra

Els nous models de la narrativa contemporània

Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s'accentuà la represa cultural salvant una quantitat enorme d'obstacles. El franquisme, pressionat per l'oposició i per la política internacional, hagué d'acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.

Fins a la fi de la dècada dels seixanta els nostres narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques peculiars, com la referència constant a la Guerra Civil, tant en La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, com en Incerta glòria, de Joan Sales, les millors del moment.

També s'escrigueren novel·les realistes i de recreació d'un món mitificat, com veiem en Els horts, de Martí Domínguez Barberà, i en Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga.

La novel·la catalana de postguerra

Era molt difícil, i al principi impossible, publicar en català, i més la novel·la. I tampoc era un gènere que permetés fer-ne lectures o trobades, com és el cas de la poesia. Però la novel·la catalana abans de la Guerra Civil ja patia una situació de dèficit i fins de crisi.

Tot i les dificultats va recuperar-se gradualment, insistint en les tècniques i les actituds que s'havien desenvolupat en els anys de preguerra .

– La narrativa de l'exili

La traumàtica experiència de la guerra i la no menys dolorosa de l'exili després de la derrota republicana l'any 1939 van estimular la redacció d'un seguit de novel·les i contes, mitjançant els quals els autors pretenien donar testimoni dels esdeveniments viscuts o reflexionar, a partir de l'experiència límit patida, sobre la condició humana.

– El Realisme Compromès

Dins del Realisme Compromès cal distingir dos corrents:

• El Neorealisme és un corrent constituït per un conjunt de novel·les i contes centrades en els ambients marginals i els treballadors, amb intenció de denúncia humanitària.

• El Realisme Històric no presenta cap tret diferenciador en l'elaboració del relat, només la substitució de la denúncia humanitarista per un plantejament de la injustícia social.

– La recreació del Realisme vuitcentista

Hi destaquen dos autors: Sebastià Juan Arbó i Enric Valor. El primer publica Tino Costa, una de les seves millors novel·les.

– La narrativa psicológica

Part de la producció de Mercè Rodoreda i de Llorenç Villalonga, és estretament lligada a aquest model.

– La influència de l'Existencialisme

És un moviment filosòfic que situa l'existència humana al centre de la reflexió. No pas l'existència entesa en sentit abstracte, ni tampoc l'existència de les coses o realitats no humanes, sinó l'existència humana concreta.

– La narrativa de gènere

És en aquest període de la postguerra quan neix vertaderament la novel·la policíaca catalana, gràcies sobretot a l'esforç de dos escriptors, Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis, i a una editorial, Edicions 62.

Principals narradors

Els principals autors de la narrativa de postguerra van ser: Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Enric Valor, Martí Domínguez.

Maria Aurèlia Capmany

Vida i obra

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991). Escriptora, pedagoga i política. Neix a Barcelona el 3 d'agost del 1918, filla d'Aureli Capmany i néta de Sebastià Farnés, tots dos estudiosos del folklore. Ingressa a l'Institut-Escola i cursa els estudis universitaris de Filosofia i Lletres.

Fa de talladora de vidre i desenvolupa activitats pedagògiques. En la dècada dels quaranta participa en algunes activitats culturals clandestines, com les de Miramar, i entra en contacte amb el grup d'Ariel, una publicació literària i artística editada a Barcelona entre el 1946 i el 1951. El 1951 és directora de l'Institut Albéniz de Badalona. És becada per l'Institut Francès al Collège de France durant el curs 1952-53 i cursa estudis a la Universitat de la Sorbona.

La seva carrera literària s'inicia el 1947, quan és finalista del premi Joanot Martorell amb l'obra Necessitem morir. Dos anys més tard guanya aquest premi amb El cel no és transparent. La influència de Salvador Espriu és molt important en l'inici de la seva carrera literària. Ella mateixa reconeix que la novel·la L'altra ciutat (1955) va ser escrita perquè agradés al poeta de Sinera. Però més tard publica Betúlia (1956), que suposa un trencament total amb la novel·la anterior. Més endavant apareix El gust de la pols (1962) i el 1968 guanya el premi Sant Jordi amb Un lloc entre els morts.

El seu feminisme, evident en la seva actitud pública i en les seves declaracions, es fa palès en moltes de les seves publicacions, entre les quals, la novel·la Feliçment jo sóc una dona (1969).

La seva vida sentimental va lligada a la de l'escriptor Jaume Vidal Alcover, amb qui conviu des de finals dels seixanta.

En la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany també és molt important la seva relació amb el món del teatre, que, com a autora, comença quan l'escriptor Jordi Sarsanedas li demana una obra per a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i ella escriu Tu i l'hipòcrita, estrenada el 1959. Més tard, quan Ricard Salvat impulsa la fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, li demana que s'encarregui dels cursos de literatura gramàtica.

De les seves peces teatrals, la que causa més impacte és Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, en col·laboració amb Xavier Romeu. En el camp escènic fa incursions també en el teatre de cabaret d'intenció crítica, amb una sèrie de peces escrites expressament per ser representades a La Cova del Drac, local de moda dels anys seixanta, ara desaparegut, al carrer Tuset de Barcelona. Són d'aquella etapa Dones, flor i pitança (1968) i La cultura de la Coca-cola (1969) entre d'altres, fetes en col·laboració amb Jaume Vidal Alcover.

Com a actriu, participa en diverses obres de teatre com L'Auca del senyor Esteve o Primera història d'Esther, i en cinema, a El vicari d'Olot, de Ventura Pons.

A la dècada dels vuitanta continua escrivint i publicant amb assiduïtat: Lo color més blau (1982), el llibre de memòries Mala memòria (1987), i la novel·la per a joves, La rialla del mirall (1989). A més a més de la seva intensa activitat com a escriptora, Maria Aurèlia Capmany col·labora habitualment en la premsa diària.

És regidora de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). A partir del 1987 assumeix la regidoria d'Edicions i Publicacions.

Mor a Barcelona el 2 d'octubre de 1991, pocs mesos després de la mort del seu company sentimental, Jaume Vidal Alcover.

La seva obra gaudeix d'una gran acceptació del públic i de la crítica, i periòdicament continua reeditant-se en l'actualitat.

Obra narrativa: característiques

Maria Aurèlia Capmany va provar gairebé totes les formes narratives possibles: la novel·la psicològica, la simbòlica, la picaresca, la d'intriga policíaca, la novel·la històrica, l'epistolar, el pastitx, etc. De les seves obres se'n poden destacar diverses característiques:

1. Són novel·les d'ofegament. Transcorren en un món fosc, gris i fred, d'evident significació simbòlica, com ho és la sensació que el temps s'ha aturat, que no hi ha cap esperança de futur. L'art de Maria Aurèlia Capmany consisteix a crear físicament en el lector, per la mateixa forma de la narració, la sensació d'ofegament.

2. Són novel·les del malestar existencial, però més que l'angoixa davant l'absurd, com ho definia Camus, expressen un malestar provocat per unes circumstàncies històriques ben precises.

3. El lector no té mai una visió unilateral, única i coherent, sinó plurilateral, diversa i ambigua dels personatges, que conserven una gran opacitat.

4. La narració el·líptica, que consisteix a suggerir més que a explicar. Aquesta manera de fer es manifesta, en particular, quan la novel·lista proposa un misteri, un enigma, sigui o no sigui el tema essencial de l'obra.

5. Molt abans que el gènere policíac es posés de moda en la literatura escrita en castellà, Maria Aurèlia Capmany havia reflexionat sobre els mecanismes que implicava i la seva validesa per a enfocar la realitat espanyola.

6. En cap de les "novel·les policíaques", com en cap dels misteris proposats en una novel·la, no es pot establir públicament la veritat, perquè la veritat no interessa a ningú, més aviat molesta.

7. A més, la Veritat sembla sempre molt relativa. Maria Aurèlia Capmany no proposa una lectura còmoda i reconfortant que permeti al lector tancar el llibre amb l'esperit en pau, persuadit que tot s'acaba com cal.

8. En les novel·les de la primera època, es manifesta ja un interès pel passat, que llavors tenia la forma d'una casa. Preservar la casa pairal significava, per als qui s'hi entestaven, preservar els records d'una forma de vida i d'uns valors que haurien volgut eterns.

9. Aquest interès, que significa buscar o analitzar tot el que fa referència a la identitat catalana, és constant en la seva obra, com ho és la reflexió sobre la condició femenina que no enfoca mai des de la perspectiva de la dona víctima.

10. A partir de Feliçment sóc una dona, i cada vegada més, Maria Aurèlia Capmany aconsegueix donar a la seva paraula escrita l'escalf, l'alegria, la força i la vitalitat de la seva paraula oral.

Bases literàries

Maria Aurèlia Capmany, a més del seu paper cabdal en la cultura i intel·lectualitat catalanes de la segona meitat del segle XX, fou també una de les pioneres en tractar el tema de la condició de les dones i en elaborar, en diversos assaigs, articles i conferències, tot un seguit de teories feministes.

Fou una dona que va lluitar per les llibertats individuals i col·lectives i, entre aquestes, per la igualtat de les dones. Condemnada, pel context històric i social, a tenir només com a objectius vitals els del matrimoni i la maternitat, Capmany va refusar aquest destí i es va construir com a persona, com a dona lliure i independent.

Feliçment, jo soc una dona

Gènesi de la novel·la

Durant els anys 40 i 50, Capmany es dóna a conèixer com a narradora, amb obres centrades sobretot en protagonistes femenines que cerquen la seva identitat, el seu lloc en el món, en un univers que els és hostil.

La postguerra franquista i el fet de ser dones condicionen els seus personatges, igual que la mateixa autora. La influència existencialista hi és present, com també les crítiques a tot un seguit de comportaments i situacions sobre les condicions de desigualtat de les dones.

Les recerques de l'assaig La dona a Catalunya li serviran com a base per escriure una novel·la que serà l'exposició pràctica d'alguna de les seves tesis feministes. I com a títol farà servir una frase de les Memòries (1860) d'Ernest Blum, d'una famosa ballarina de cancan, la Rigolboche: "Feliçment, jo sóc una dona". Una citació en francès d'aquestes Memòries encapçala la novel·la.

Argument

Carola Milà ens explica la seva vida, durant la qual assumirà diverses identitats. El fet de ser una dona, amb uns orígens concrets i a la ciutat de Barcelona en aquella època, marcarà la seva existència. Carola Milà el 1968, establerta a Mallorca, rep l'encàrrec d'un editor i comença a escriure les seves memòries, des del moment del seu naixement fins a aquest any.

Filla d'una mare soltera que l'abandona, Carola és també una filla il·legítima, ja que el seu pare, hereu de la fàbrica de Can Pujades, i la seva família no la reconeixen. Carola creix amb Salvador Milà, el seu avi. La seva àvia paterna li pagarà l'escolarització i després li trobarà una col·locació com a dependenta en una botiga de guants.

S'enamorarà d'un company de militància política del seu avi, el jove Feliu Tobias, anarquista obrer que morirà. Carola amb 14 anys està embarassada i el seu avi és assassinat pel Sindicat Lliure. Aquest fet l'empeny a fugir, i durant el camí té un avortament natural.

Els Reina l'acolliran a casa, on viurà dels catorze als dinou anys, època en què es fa dir Carmina Torres, ocultant el seu passat. Tindrà un pretendent, Agustí Turull, amb el qual voldrà casar, però la senyora Reinal no dóna consentiment i decideix marxar de la casa. Busca feina com a minyona i és assetjada per pare i fill, fent-se passar per Llorença Torres. Hi dura poc, perquè molt aviat es dedica a la prostitució i treballa a casa la senyora Rosita. Fins que amb Esteve Plans, un dels seus clients, queda embarassada i Esteve es casa amb ella, recuperant el nom de Carola.

El 1925 neix la seva filla Rosa, i des d'aleshores fins a la guerra, Carola viu uns anys d'oci i avorriment. Amb l'esclat de la guerra, tota la família Plans fuig de Barcelona, menys Carola que es queda i esdevé de nou Carmina Torres.

Després de Feliu Tobias, viu el seu segon gran amor, el milicià Benito Torres que marxa al front d'Aragó.

La postguerra és terrible per Carola, que recupera la seva identitat quan Esteve Plans, retornat a Barcelona amb el bàndol vencedor, la troba i la porta de nou a la casa familiar.

Però el 1951 fuig a França, fent-se passar per l'hongaresa Judith Nagy, i obre un restaurant i té amors amb el jove Adrien, sentint-se de nou jove i feliç.

El 1956, li arriba la notícia que Esteve Plans ha mort i li ha deixat una herència. Finalment, el 1968 tornem al començament de la novel·la, amb Carola establerta a Mallorca, redactant les seves memòries.

Gènere i estructura

És una obra picaresca. Les memòries de Carola s'estructuren en el pròleg, que explica els motius i els objectius del llibre i 15 capítols que recorren cronològicament la vida de la protagonista des de 1900 fins a 1968. Cada capítol té un títol sumari d'unes quantes línies, en la tradició de la novel·la picaresca, que són un resum sintetitzat dels esdeveniments principals que s'hi narren.

Espai i temps

Al costat de Carola Milà, una altra protagonista important de la novel·la és la ciutat de Barcelona, i també Catalunya. Tot i que Carola s'instal·la a París, des de 1951 fins a 1968, i després a Mallorca, on escriu les seves memòries.

La història de Carola Milà és la història de la Barcelona del segle XX.

Personatges

La novel·la gira al voltant de la protagonista, Carola Milà, que alhora interpreta diverses identitats. Carola i la seva vida són el fil argumental, i els diferents personatges que poblen la novel·la li permeten construir els retrats històrics, una recreació de la història a través de la memòria.

- Cosme Tudurí: editor que li demana que escrigui les seves Memòries.

- Esteve Plans: el seu marit, gelós i possessiu

- Doctor Puig i Homs: metge salvador durant la joventut i la guerra.

- Feliu Tobias: sindicalista i anarquista, primer amor de Carola i la descoberta del sexe en l'adolescència

- Benito Garrido: li descobrirà la passió i el plaer del cos.

- Adrien: jove francès, conviurà amb ell durant dos anys a París. Amb ell Carola se sent lliure i feliç.

- Els Pujades: representants de la burgesia, la patronal i el sindicat groc.

Llenguatge i estil

- Carola és la narradora protagonista, utilitza la primera persona però també la tercera persona.

- Literatura autobiogràfica, la literatura del jo i memorialística.

- Predomina el to col·loquial, utilitzant certs aspectes del llenguatge culte, sobretot en les descripcions, en certs parlaments i en les cartes incloses en la novel·la.

- Flashbacks i prolepsi.

- Frases fetes i locucions.

- Diàlegs, frases inacabades, pauses, incisos, interrogacions i exclamacions, onomatopeies i barbarismes.

- Conviuen mots i expressions col·loquials i vulgars amb cultismes.

- Crítica del llenguatge sexista: "dona pública", "dona de la vida" o "dona d'ocasió".

- Eufemismes en temes sexuals: "fer el carrer o fer cantonades", "estar esperant", "fruit del pecat", "tenir la regla" o "posar pis".

El feminisme

Tot i ser una lectura de mitjans del segle XX, les teories de Capmany sobre el feminisme poden a ajudar a entendre les noves teories feministes, ja que va ser una de les pioneres a establir les bases del feminisme que coneixem avui dia.

Ella construeix el que creu que hauria de ser la identitat de dona lliure o d'igualtat entre homes i dones i és d'aquesta manera com fa ús de la protagonista de la història per fer-nos viure uns canvis en la societat i a diferents nivells i estatus socials.

Capmany sempre ha defensat el lliurepensament, i de fet, no fa altra cosa que reafirmar-ho en les seves obres. La narrativa, les idees i la història traspuen força, fermesa i convicció, fins a uns punts encomanadissos. Carola Milà s'adapta a la seva vida sense lluitar i sense oposar resistència, però aquest és el fet que ens indueix a la reflexió que Capmany vol que entenguem. No es tracta de conformar-nos, es tracta de lluitar per aconseguir allò que creiem just.

Potser Carola Milà no és feliç de la condició de ser dona per tot el que allò li comporta, però potser, nosaltres, en una altra època, en uns altres moments ho podem ser si lluitem, tal com ens diu Capmany.